Amb anterioritat ja vam observar aquesta avinguda de Béjar des d’un punt de vista completament diferent. No gaire lluny, però sí que es va repassar una zona diferent. L’any 1992, any olímpic, aquesta via de la ciutat es veia com la podem contemplar a la imatge antiga. Els canvis són més que palpables. Llavors, com delata la fotografia en blanc-i-negre, el paisatge estava, si se’m permet, pelat del tot.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
No vol dir això que, mirant la fotografia actual, el panorama sigui diametralment oposat i farcit d’elements que aquell 1992 no existien a aquesta part de la població. No. Però és cert que ara no sembla un tros tan desèrtic com s’endevina a la instantània del passat. Els escenaris, a vegades, depenen de petits detalls per lluir més o menys.
Lluir sempre em recorda a aquell refrany que resa “qui vol lluir, ha de patir”. Sempre he suposat que quan es parla de lluir i patir, la referència apuntava a les sabates. Aquelles sabates dures com una roca quan tocava estrenar-les, per a una comunió o altres celebracions d’abans.
Tots aquests episodis paral·lels al que importa, que són les dues imatges, també ajuden a recordar. Qui no recorda aquelles sabates insofribles, que anaven justes fins a ferir? El millor, però, les solucions. Posa alcohol allà on van estretes. Alcohol, sí!
