Cal reconèixer que fa més patxoca la font actual, la que podem veure a la imatge d’ara, que no pas la de la fotografia antiga, de l’any 1994 (feta el dia dels Sants Innocents, a sobre). L’ambientació amb flors, ben triades, li aporta una sensació molt més natural que no pas la que contemplem a la instantània en blanc-i-negre.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui
És inevitable, quan observem la foto del passat, pensar en la precarietat de la font i el que l’envolta. No entrarem a valorar l’estètica, sinó més aviat, el que grinyola és la seva poca ornamentació i l’excés de senzillesa. No sempre, el que és senzill és millor, a la vegada que, a l’inrevés, no tot el que està recarregat, és millor que el que és més auster. En l’equilibri estaria la virtut, frase que tenia ganes d’escriure i que no acabava de trobar el moment.
No sempre hi ha un moment per a tot, una altra màxima que també volia colar com fos. És el dia per això, per intentar que entrin amb calçador expressions que, la veritat, no saps si són certes, si estan escrites “ad pedem litterae” (aquesta no us l’esperàveu), o si hi ha alguna paraula mal posada que no encaixa amb l’essència de la frase final.
Fa més ben bé de veure la fotografia actual, crec que coincidirem tots i totes. És el que té una cosa polida i ben arreglada, contra una que sembla deixada.
