Sovint, d’un solar acaba emergint un edifici, a voltes solemne, com és el cas. Podem observar en la instantània més anterior un tros de ciutat sense edificar i, a sota ja veiem en què es va convertir. En aquest cas, en l’Escola d’Òptica.
Fotos: Arxiu Municipal de Terrassa i Nebridi Aróztegui
És allò de la transformació que va vivint una població i que, el temps, s’encarrega d’esborrar el record de què ja no és i que, ara, s’ha convertit en una construcció sòlida.
La imatge del passat, podríem dir-ne desoladora, molt semblant a alguns escenaris de pel·lícules del neorealisme italià, és de l’any 1988 i ens transporta a una època on la ciutat va començar a experimentar profunds canvis d’estructura.
No ho puc evitar. La fotografia del passat em recorda bastant a trossos de “Miracle a Milà”, una deliciosa comèdia fantàstica dirigida per Vittoria Di Sica, l’any 1951 i que retrata la pobresa i els desajustos socials.
Mereix una menció especial l’actuació de l’actor Francesco Golisano, una interpretació memorable que, molt possiblement, mereixeria un reconeixement que no té. Golisano fa el paper de Totó, un orfe afable i abnegat que, per no contrariar o potser per alleujar les penes dels seus congèneres, es fa el coix quan passa un coix.
Una bona acció mai està de més com, d’un bon solar, sempre pot néixer un edifici singular.
