L’últim dia del mes d’agost de 1989, quan la ciutat encarava l’inici del curs escolar, el Passeig de Joan Miró presentava l’aspecte que ens mostra la fotografia del passat. Una mena de bulevard pelat, sense detalls, una figura fatalista i un paratge poc encoratjador. Dit això, podríem donar per acabat aquest article, però no quedaria bé un tros tan blanc. Això és un diari i un diari s’ha d’omplir de lletres i fotografies, que deia un director que vaig tenir fa ja un munt de temps a un altre mitjà.
Si al mes d’agost hi afegim obres de remodelació o similars, el resultat pot ser el de la instantània de finals dels anys vuitanta. És a dir, desert o quelcom semblant al desert. Perquè el desert també pot ser això, una part sense gaire, com és el cas. Està clar que a un desert no trobarem fanals (suposem que no), però hi ha una cosa que es diu parlar en sentit figurat, una pràctica que la vida m’ha ensenyat que el sentit figurat no el caça tothom.
Exagerar en to humorístic és, possiblement, una de les coses que menys entenen un grapat de persones que et trobes al llarg de la teva vida. Tornant a la vida, podem dir que, si mirem la foto d’ara, veurem com ha canviat tot i quants elements podem comptabilitzar que no hi són a la imatge de 1989. Detalls de vida que componen un paisatge més amè.
