La senzillesa a vegades obre la porta a escenaris molt més barrocs. Una plaça, per exemple, port passar de tenir els elements imprescindibles, amb tota la modèstia del món, a ser un enclavament més enrevessat, amb elements que sembla que distorsionen l’objectiu principal. En les fotografies d’aquesta edició podem contemplar dues maneres d’interpretar el que és una plaça que, en aquest cas, és la de Lluís Companys.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
La imatge antiga, concretament de l’any 1987, és austera fins a les celles. Pràcticament, s’endevina a l’esquerra un dels elements perquè jugui la canalla. Poca cosa més podem observar. Unes persones que, també amb tota la modèstia del món, reposen tranquil·les mentre alguns dels infants no troben el que ara trobarien, elements de distracció moderns i, a la vegada, complicats.
Haig d’admetre que a la mena de teranyina que es pot veure a la fotografia de fa uns dies no hi pujaria. No per una raó concreta, només que aquesta classe de distraccions i un servidor, sempre hem estat barallats. Els gronxadors de la dreta, també senzills i no gaire lluïts, tampoc serien de la meva devoció.
Com en tot a la vida, cadascú té les seves preferències i n’hi ha que amb una pilota són feliços i, altres, no són feliços si no es trenquen algun os. És així.
