“A Terrassa hi ha una plaça”, cantava i, suposo, encara deu cantar el músic local Miquel Pujadó. Però, de places, n’hi ha més d’una a aquesta ciutat. “Una plaça tendra, ximple i decadent, una plaça amb força traça
per a apilotar la gent”, segueix el cantautor egarenc. No crec que sigui el cas d’aquesta plaça del Segle XX que, com podem contemplar a les dues instantànies, ha variat una mica.
Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Alberto Tallón
Les places, de sempre, han estat punts de reunió, de pares i mares amb els seus fills, o amistats, o familiars i, també molt sovint de grups d’infants que, o volen jugar a futbol o a altres jocs o volen proposar-se una malifeta. Imagino una munió de nens jugant i una mare sortint al balcó per cridar “Marcelinoooo, a berenar”. I Marcelino que no ve. I la mare insistint. I el nano que no, que no vol berenar, que vol continuar jugant a pilota, que no marca un gol des de fa una pila de dies, i que el seu amic Corneli en va fer un ahir i li fa la guitza.
També imagino als que volen fer alguna bretolada, que n’hi ha, no ens posem la bena als ulls. Els imagino ideant com atacar l’aparador del de la botiga de llaminadures, que els va enxampant amb uns caramels de més, amagats, ves a saber on. Com també canta Pujadó, “una plaça que traspassa la raó i els arguments”. No està mal tirat, no. Gens.
