Hi ha imatges que s’aposenten a la memòria i no marxen. La tanca de protecció de la sortida del Vedruna pot suposar per a molta gent un transport al passat. En l’actualitat, aquesta porta que llavors em semblava la més principal de totes, no és tan concorreguda com ho era fa uns anys. I sempre, o gairebé sempre, algú, infant, noi o noia, s’asseia de cara a la porta, com si esperés un esdeveniment o a una altra persona.
Arxiu Diari de Terrassa / Nebridi Aróztegui
Fa un temps, aquest era un centre destinat a l’ensenyament de nenes i noies. A l’inrevés que li passava a l’Escola Pia, la seva veïna de sempre, que només admetia a nens o nois. El temps i la lògica, ha posat les coses al seu lloc i, ara, les dues escoles són per a tots i totes. Possiblement, hi haurà qui no estigui d’acord, però si és el cas, no hi podem fer res.
El carrer del Vall, on se situen les imatges d’avui, també acollia la seu de l’Atlètic. És un carrer no gaire llarg, cèntric i que condueix, per un cantó i l’altre, a vies més grans de la població. O, més ben dit, a ubicacions més transitades. També hem de recordar que, en aquells anys de blanc-i-negre, al Vedruna se’l coneixia més aviat per les Carmelites o, més col·loquialment, Can Carmela. A l’escola veïna li passa el mateix, i l’anomenaven Can Colapi. Són coses que passen i que, en part, fan que tot es recordi de bon grat.
