Benvinguts al penúltim concert de la 44a edició del Festival Jazz Terrassa. Però no sense abans rebre un amic de la casa, Jorge Pardo (Madrid, 1956).
Pels lectors que s’acostin avui vespre a la Cava: què és “Duende & Groove & CO”? És com si rebléssim el clau. Un 2.0, o quasi millor un 7.0, d’allò que ha estat la meva vida musical i del que he fet fins ara. “Duende” vol dir esperit flamenc i una instrumentació pròpia de la “flamencura”. I “Groove” determina les aportacions d’altres instruments que no són de la tradició flamenca. I el “&Co” és que és un cicle obert, pot ser més coses, no és tancat.
Com has triat els músics que t’acompanyen? Ja heu actuat plegats? Pràcticament amb tots, però no pas amb tots alhora. David Bao, el bateria, ha estat en un projecte més fa 8 anys. Melón i Bandolero formen part del meu trio habitual dins el meu projecte més nítidament flamenc… I el baixista Bachiller també en moltes coses… I Llorenç Barceló, organista de Manacor, ha estat una darrera incorporació. Vaig poder tocar amb ell en algunes jam session i em va seduir; potser per la llunyania amb el llenguatge flamenc, però amb molt de blues i molt de groove.
Quin paper juga el públic en els teus concerts? Ok, que simpàtics, però merament passius? O en el decurs de la nit s’arriba a produir un intercanvi d’idees i sentiments? Un concert és una cerimònia, en el fons, I el públic sempre té més intervenció del que sembla a priori. Tot i que saltin, cridin o cantin les cançons com si fos un concert de pop, sense dubte tenen un paper. En un experiment de física quàntica es diu que l’observador també intervé. I en un concert, el mateix passa amb el públic. Tot i que no ballin, el públic hi és, allà, en el nostre experiment.
I en el cas del públic de la Nova Jazz cava? És fort: Hi has actuat 40 cops! En el cas de Terrassa, per mi, és encara una mica més intens, per la meva llarga relació amb Terrassa. Això fa que el meu compromís amb la ciutat i els seus aficionats sigui un pèl més exigent. Ho rebo amb un plus més d’expectació. Sé que és un públic que tinc a favor, però l’excitació no decau, sinó el contrari: es duplica.
T’estem entrevistant per telèfon i just t’enxampem en un tren, que és molt simbòlic de la teva forma de viure, ja que tens concerts 250 dies de l’any. Com enfoques els viatges, en l’àmbit més vital? Són inspiradors o potser més cansats? El viatge forma part d’un aspecte iniciàtic, per dir-ho en termes filosòfics o íntims. Un viatge es podria fer tediós, perquè aparentment es repeteix: els mateixos trens, les mateixes coses… Però només és “aparentment”! Perquè és vida, allò que t’emportes dels viatges i el que n’aprens. Malgrat que ja són molts ells anys que hi porto -i que sempre fa mandra abandonar el niu-, tot d’una que et poses en marxa, es revitalitza el desig i l’ànsia de noves experiències i explicar altres coses.
Portem un mes de pluja i fred, amb un estat anímic pèssim per moltíssima gent. Com ho viu un artista? Et costa sortir del cau el que feies referència ara mateix? (Riu) I dies de foscor! A tothom ens ha costat, perquè no estem, acostumats com la gent dels països centreeuropeus o del Nord. Totes les converses de bar han anat de la manca de sol. I jo també n’he estat víctima, dels dies grisos que et cau l’ànima, tot i que no deixes de treballar. Ara podria ser que aquest estat d’ànim s’hagi deixat notar en alguna gravació que hagi fet aquests dies. Són coses subtils, cadascú porta el sol per dins.
Bé, això del sol… Ens podria remetre al debat sobre si l’artista és més creatiu quan pateix i sent tristor… Que no pas quan està alegre. Sense dubte, tot influeix. Però això de la creació i la idea de “me’n vaig a una cabana a les muntanyes” o “desaparec al Carib per compondre música”… Crec que no acabaràs component res i que sí que et divertiràs bastant! No sé si l’objectiu es complirà. De fet, la flor més bella pot florir en un femer.
Fa pocs dies celebràvem els cinc anys del confinament per la Covid-19. Tu vas actuar a una Cava mig buida i amb mascaretes la tardor de 2020… Vam treure res de positiu? Doncs espero que sí. Que hàgim après a valorar les coses que semblen banals, com l’art. Només miràvem l’economia i el menjar, que és necessari. Però és que l’art va quedar com de segona filera. Innecessari. Però en pandèmia, es va veure que havia necessitat d’anar a activitats culturals i socials. Va ser després, quan es podia respirar, que vam veure la necessitat d’activitats que es van percebre inicialment com innecessàries. La realitat és obstinada.
Abans parlaves dels teus aprenentatges actuals. Però portes 53 anys de carrera musical, des de 1972. Encara et queden objectius i reptes? No soc una persona de posar-me objectius molt definits. L’objectiu ara és fer bé el concert de terrassa. I pel camí van sorgint coses, que alteren la teva direcció inicial. Ser fidel al que portes dins teu, que et marca la teva vida. Però moltes altres. O un cop de mà i fer una història nova.
I en el gènere del flamenc, creus que ja està tot dit o es pot innovar? Per descomptat que es pot! És inesgotable, fractal. Com deia Igor Stravinsky en contraposició als que pensaven que tot estava fet, ell va dir: “Encara hi ha moltes coses per compondre en Do Major”.
