Antonio Machado
Al Diari de Terrassa del 20 de març, hi ha una tribuna d’opinió que parla de la memòria dels últims 46 anys, centrada en la ciutat de Terrassa i dedicada al govern municipal, i atribueix al PSC el resultat de la política duta a terme durant quaranta anys d’alcalde socialista.
Això sempre passa quan l’evolució que hi va haver i la que es recorda només s’atribueix a qui ha ostentat el poder institucional i econòmic. Del poble no se’n recorden els que no estaven amb ell al carrer, tant a la dictadura com en el període democràtic.
Jo, com a ciutadà que va viure la lluita des dels anys setanta fins avui, crec necessari recordar moltes més coses.
A més, vaig ser funcionari durant trenta anys a l’àrea de territori en aquest ajuntament i puc opinar amb coneixement de causa. El PSC va fer el que tocava fer, era fàcil, no hi havia res fet. Però ho va fer en gran part per la pressió social de la ciutadania des de les mobilitzacions veïnals i socials que van ser més de les que a Manuel Royes li hauria agradat. Encara, en el que va poder, va fer una política classista, i va afavorir els poders econòmics locals, que actuaven a tots els terrenys en què hi hagués negoci, per això l’urbanisme desenvolupat va tenir molt a veure amb aquest objectiu especulatiu i enriquidor.
Algunes famílies riques de la nostra ciutat van ser afavorides, en alguns casos amb una càrrega de corrupció. En uns altres, desenvolupant figures urbanístiques que només els que tenien un poder adquisitiu alt eren capaços de desenvolupar projectes de centenars de milions, i tancaven les portes a la petita i mitjana empresa local.
Respecte a la realitat social de la participació ciutadana, i la comunicació entre els barris i l’ajuntament, es va resoldre ocupant al màxim el moviment veïnal amb “estómacs agraïts” per intentar desbancar els veïns més incòmodes, ja que la majoria érem de l’esquerra real. El reglament de participació que es va debatre, i després es va reformar, va ser un intent d’afeblir les AV perquè no molestéssim molt.
El tema de l’Hospital del Tòrax va ser un capritx de Manuel Royes per a la seva filla Helena Royes. Aquest projecte d’estudis cinematogràfics ha suposat una inversió escandalosa durant anys i anys sense que donés fruits econòmics. No entenc per què cap grup polític ha exigit una auditoria ben feta que hagués demostrat moltes irregularitats, a més d’unes inversions sense sentit.
Un millor servei hauria tingut destinar-ho a residència geriàtrica, davant les necessitats permanents a l’atenció a la gent gran de Terrassa i de la comarca. Així es va proposar als anys noranta i ningú va moure un dit. Ara hi ha un dèficit assistencial enorme a la nostra ciutat, perquè siguin atesos dignament sense els costos que exigeixen la gran majoria de centres assistencials, 31 són centres privats, i part d’ells ja estan en mans de fons voltor com els de Florentino Pérez, en què el tracte i l’alimentació deixen molt a desitjar, mentre que l’única residència pública, Mossèn Homs, segueix amb part de les seves instal·lacions sense utilitzar-se per la incompetència de la Generalitat de Catalunya.
El mateix que la societat municipal de l’habitatge, que es va sumar a la bombolla immobiliària com a promotora en lloc d’actuar per oferir més habitatges socials, balafiant milions, quan més li hagués valgut en els anys 2007-2008 adquirir edificis sencers a preu de saldo de promotors locals que estaven en la ruïna, en lloc d’esperar divuit anys per abordar el problema de l’habitatge social a Terrassa, quan la SAREB li ha fet el llit als fons voltor amb els diners del rescat.
L’organització del hòlding municipal com a estructura de gestió i govern només va tenir una missió, dividir els col·lectius de treballadors i excloure els grups de l’oposició política. El favoritisme en l’àmbit laboral va ser una vergonya, hi havia clans familiars a les plantilles laborals amb el carnet del PSC. L’estructura d’alts comandaments va ser una altra manera d’utilitzar els recursos públics per mantenir un grup de fidels militants en l’organigrama municipal per als nivells d’assessors, directors de serveis i d’àrea, posats a dit, i que poc importava la seva formació professional, perquè eren nois per a tot. Tots aquests llocs de comandament haurien de ser de promoció interna mitjançant el concurs oposició, aquesta és la forma més democràtica que es té establerta.
Pere Navarro, en la seva etapa de Joventuts socialistes, va tenir a veure amb aquesta estructura. El PSC funciona així, valguis o no valguis, sempre acabes amb l’esquena coberta per a la resta de la teva vida, en els últims anys s’han jubilat molt d’ells.
Per cert, com va passar amb Pere Navarro, quan el van posar de secretari general del PSC, però els va fallar en aquest lloc, i el van recol·locar com a president del Comitè Executiu del Consorci de la Zona Franca de Barcelona. Cobra més del doble del que cobra el president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez.
Però no oblidem el nou grup del PSC, el benjamí Javier García Romero, que va dimitir fa poc de regidor, perquè el van denunciar per quadruplicar la taxa d’alcohol, declara: “És una decisió personal, per ètica, he comès un error i haig de pagar com legalment paga tothom, però com a representant polític he pres la decisió de renunciar al càrrec”.
Però ja l’han col·locat a la Diputació de Barcelona i gaudeix d’un lloc molt ben remunerat com a assessor de la presidència de la Diputació. I parla d’ètica, “té collons”. Aquesta és l’escola del PSC i del PP, en càrrecs públics fins al final de la seva vida laboral.
Haig de ressaltar que la presència de Jordi Ballart com a hereu del bastó de comandament de Pere Navarro venia marcat pel mateix PSC, que es va formar i va aprendre tot allò que havia de saber per mantenir el poder; però Jordi Ballart, davant del conflicte nacional de Catalunya, va decidir trencar amb el PSC, era una altra generació en què ja s’imposaven la influència de les xarxes, i aquí es va bolcar de ple. Recordo que quan va guanyar per primera vegada l’alcaldia mitjançant les urnes, que ja feia dos anys que exercia d’alcalde, ens va enviar a tota la plantilla municipal un correu electrònic presentant-se i fent al·lusió al que anava a fer. Jo li vaig contestar agraint-li el seu correu, i recordant-li que els seus antecessors mai es van dirigir a la plantilla globalment, però alhora recordant-li que allò que manifestava no era el que realment hi havia a l’organització municipal, somiatruites. Jo li vaig dir que es necessitava un codi ètic a la nostra ciutat que fos el resultat de la participació de l’estructura municipal i de les entitats ciutadanes. Es va quedar en una utopia, com moltes altres coses.
Les polítiques desenvolupades en una etapa i l’altra de les esmentades es diferencien molt poc entre una etapa com a PSC i l’actual com a TxT, l’objectiu polític de socialitzar al màxim la gestió dels recursos públics també ha estat i és pura utopia. Conclusió, els quatre alcaldes que hi va haver en democràcia han prioritzat més els seus interessos polítics i personals que els del conjunt de la societat, per la qual cosa podem dir que d’esquerres només els queda el nom, els fets ho confirmen.
Personalment, estic fart de veure com s’utilitza el culte a la personalitat, quan és un factor antidemocràtic que només serveix per frenar l’evolució del pensament col·lectiu cap a altres formes més eficients i actives de democràcia participativa. Jordi Ballart exerceix de relacions públiques dels comerços terrassencs per mostrar-se cada matí per Facebook mentre prenem el cafè, però haig de recordar-li que ha oblidat uns altres esdeveniments als quals se l’havia convidat i no va aparèixer. Suposo que ha de ser qüestió de simpatia cap a l’esdeveniment o els seus promotors.
