Xavier Marcet
Vaig tenir l’honor de presentar el llibre de Villatoro publicat per Símbol Editorial a la Llibreria Ona de Barcelona. Els transcric la presentació que vaig tenir l’honor d’exposar.
Si ets de Terrassa, i en especial si tens una certa memòria terrassenca, vas construint una relació personal amb Sant Llorenç. Una certa apropiació de la muntanya creix dintre teu. Tens la teva toponímia preferida, com el Paller tot l’Any o el sot de Matalonga, com el Morral del Llop o com el Turó de les nou cabres. T’ajuda a expressar una certa narrativa pròpia de la muntanya amb un petit inventari d’anècdotes que si bé són comuns resulten intransferibles. Dibuixes el teu mapa de dreceres. Arribes a sentir el pas del temps en les petites restes de construccions o imagines escenes insòlites a les balmes obrades com la fàbrica de moneda falsa als Òbits o un refugi de filadors a la Balma dels Debanadors. Arriba un dia que prens una decisió que va molt més enllà de la política. Sant Llorenç i la Serra de l’Obac són la teva pàtria. Són allò que enyoraràs. Són allò sense el qual tu no ets del tot tu. I a mesura que passen els anys són com el millor amor madur, creus que has hagut de viure tota una vida per estimar la muntanya com l’estimes. La muntanya llavors és un eco de preguntes que et tornen, de jove la muntanya només era la resposta. La manera en què passeges per Sant Llorenç defineix la teva manera de ser, sense exagerar, però també la teva manera de ser terrassenc. El pintor Vancells en deia el gegant que no dorm mai. És una presència absoluta. Per a nosaltres els silencis a Sant Llorenç són silenciats acompanyats. A mi m’acompanyen el meu avi Salvador i el meu pare Antoniu. Ells encara ara em guien i proveeixen de records que no vull perdre. I acabes recordant coses que per la seva nimietat és insòlit que resisteixin a l’oblit. Sant Llorenç és el santuari dels ateus, és el bosc dels creients. Ho diu el Vicenç, Montserrat és una muntanya santa, Sant Llorenç és una muntanya sagrada. Hi anem a enterrar els gossos que tan bé ens han passejat per la muntanya. El triangle amb la muntanya i el gos ens ha donat moments de gran felicitat. A la font de l’Hort, el pare va enterrar la Xica. En els plans de sobre La Castanyera on el Ramon va enterrar les cendres de la Trufa.
Sant Llorenç es deixa mirar fins que un dia descobreixes que és la muntanya la que et mira i et retorna l’eco de les preguntes. Aquí una carbonera. Allà un forn de calç. Un avenc amagat. Una balma obrada. Un roure magnificent. Un pi tort. Un bosc de pins cargolats. Un alzinar que no sap filtrar la llum. Un mal pas. Una riera. Aigua. Sant Llorenç, l’Obac, el Montcau, la vall de Mura i els Emprius, El camí ral, són el millor de les nostres rutines vitals. És allà on ens trobem a nosaltres mateixos encara que ens perdem entre camins. Allà ens trobem, ens expliquem, ens fem petits davant d’una bellesa sensata, no pas exagerada ni exuberant. No, Sant Llorenç té una bellesa continguda que els terrassencs sublimem. Tenim el dret a sublimar-la. No tenim una ciutat bella, però ho compensem aquesta bellesa mesurada i molt nostra de Sant Llorenç.
Portem la muntanya dintre. Sant Llorenç i l’Obac són un perímetre emocional, una geografia íntima. Una muntanya noucentista. Civilitzada. Mediterrània. Ben feta.
Gràcies, Vicenç. Gràcies pel llibre que has escrit. Un pot pensar que és un llibre més del Vicenç i per a alguns ho serà. Però per a nosaltres és un llibre que ens remou. Ens remou records amb escenari, ens remou escenaris que efectivament constitueixen una biografia. Gràcies per aquest destil·lat descaradament personal que fas de la muntanya. Des de fa un temps, els llibres del Vicenç són més que mai el Vicenç en els llibres. I en aquest és com escoltar-lo en una tertúlia deliciosa recorrent torrents i carenes, balmes i foradades, camins i dreceres. I ho fa amb delicadesa. Sap que el llibre requereix delicadesa. De vegades només modelant la veu i de vegades en lletres que són com dits que acaronessin el cos d’una estimada. Gràcies per no haver escrit un altre llibre de Sant Llorenç. Gràcies pels teus records, gràcies per haver escrit els records de molts, gràcies per barrejar la història amb la llegenda, gràcies per compendiar una mirada. La nostra, la de la nostra generació.
Des de la pandèmia hi ha molts experts de Sant Llorenç del Munt. Són els experts del Wikiloc i la bicicleta elèctrica. La muntanya s’emplena d’experts i també d’ecologistes que ho prohibirien tot. Però la muntanya necessita saviesa. Sant Llorenç en certa manera és una invitació a la saviesa. I la saviesa requereix temps. La saviesa necessita perspectiva i generositat. Crec que en el llibre del Vicenç hi ha aquesta saviesa. El ritme del llibre és el d’una passejada. És una mirada cultivada. Una mirada de qui sempre ha tingut Sant Llorenç a prop. Com una presència que abriga. Com un guardaespatlles. Com el fons de paisatge de les nostres vides. I és d’aquesta mirada en el que Vicenç Villatoro conversa amb el quart comte de Sant Llorenç del Munt, o recorre la literatura que ha inspirat la muntanya, o ens descriu els terribles fets de la Barata de 1936 o de les velles històries de bandolers. El llibre és una passejada culta per Sant Llorenç. És una conversa amable, una caminada amb sentit. És un llibre que no vol dir-ho, tot i això, el fa molt agradable. Crec, estimat Jaume Ciurana, editor i gran caminador, que has triat molt bé i que edites un llibre del qual et pots sentir orgullós.
El Vicenç Villatoro ha deixat una obra impressionant, que ha tingut tots els reconeixements haguts i per haver del nostre entorn. És una referència per al país i ho és per a Terrassa. Ha escrit pensant la ciutat, pensant el país, i ha escrit i escriu sobre la ciutat i el país. És un intel·lectual. És un escriptor que de vegades fa de periodista. Per a mi és un honor estar avui aquí. Sempre he tingut pel Vicenç una admiració que amb els anys no ha parat de créixer. La confiança i l’amistat fa que no ens diguem segons quines coses per pudor. Però avui ho haig de dir. El Vicenç és una persona de saviesa i és una bona persona.
Només sent una bona persona no escrius els llibres que ell ha escrit, però ningú arriba a ser un gran referent si no sap ajuntar la saviesa i la bondat. Gràcies, Vicenç, per aquest regal.
