Atenea Carter (1992) estarà acompanyada de Vicente Marín, Pep Coca i Arnau Julià.
Formeu Groove Collective. Què és? Som un quartet de jazz i soul. Fem tributs a grans artistes. Hem fet Nina Simone, Amy Winehouse… I a llegendes del jazz. I dissabte farem un especial de “dives” del jazz. Recordar les dones que han tingut importància en el jazz: Ella Fitzerald, Sarah Vaughan, Billie Holiday, Diana Krall…
Amy Winehouse és una “intrusa” en el món del jazz i tu vas i la reivindiques? No! La seva vocació era molt jazzística. Però és un fenomen especial. Va agafar el modern d’ara, però la seva veu era super de jazz. I a mi, aquesta mescla em representa moltíssim: jazz i neo-soul. M’encanta la música negra.
Reivindiques veus de dones. Perceps que el món del jazz està especialment masculinitzat? Pel concert de dissabte, va ser un format acordat amb l’organització del Festival. Però ara que treus el tema, et diré que és evident que cal més presència femenina. I posar a la llum referents femenins històrics. És un món una mica d’homes, però cada cop menys. La perspectiva de gènere és important, perquè la música és un reflex del moment social.
Tens almenys tres interseccions: dona, jova i afrodescendent. Et deixa en un paper de fer més colzes per treure el cap, en un món de privilegis? Totalment. A més, vinc d’una família monomarental. Així que visc molt el tema de les minories. He hagut de buscar molt una bretxa per la qual entrar al circuit musical. La meva formació és d’anar a jam-session, no he anat al Conservatori ni a l’ESMUC, no ens ho podíem permetre. Hauria estat un somni per mi, però havia de treballar i contribuir als diners a casa.
Atenea Carter / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Et veus en desavantatge, respecte dels estudiants? Doncs sento la síndrome de la impostora. Però també ha estat un privilegi a nivell de resiliència, perquè vaig començar a fer jam-session i fer escenaris des d’adolescent; mentre que gent de Conservatori, fins no acabar, potser no començaven. M’he hagut de buscar la vida i apanyar-me amb quatre nocions. Sempre hi ha una Cara B, de la vida. He hagut de buscar-me els “bolos”, trucar aquí i allà…
Has estat molt proactiva… també a l’hora de fer-te la difusió dels concerts, la promoció a xarxes socials… És un poc rollo? Jo soc un poc “happy flower”. I m’agrada humanitzar les xarxes socials. Sovint només veiem les xifres de “likes”, de reproduccions del vídeo… Però ostres, t’està veient gent d’arreu! I m’agrada parlar amb la gent, que m’escriguin. De fet, tothom que em vulgui escriure per “Insta”, al conte @ateneacarter, m’encantarà fer conversa! A més, les xarxes ens donen molta sobirania sobre el nostre negoci musical. Si només ho viem com “uff, em treu temps, quin rollo…”, llavors perdem una oportunitat.
He vist que fas formacions de com fer les factures de les contractacions amb Hisenda? Perquè és molt important. Hi ha una creença molt equivocada sobre els diners, en el món de l’art: estan mal vistos, perquè hem de fer les coses “per amor a l’art”. Què vol dir, fer-ho gratuïtament? I si cobro, no tinc amor a l’art? És molt fort, hem de revisar creences. Això és una professió, com qualsevol altra. O sigui: no s’ha de romantitzar (i no cobrar), ni tampoc idealitzar-la (i pensar que ets el centre del món).
Has tingut altres professions no musicals, per pagar les factures? Sí. Durant molts anys vaig tenir una feina “normativa”. Però sabia que era un pont, per l’altra.
Atenea Carter / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Tornant a Instagram: Exposes molt la teva intimitat i parles de la sanació de ferides, des de la música. Que sembla molt generacional, de joves. Intentes fer una sensibilitat terapèutica? Sí, sobretot com a mentora musical, ja que assessoro altres artistes. Cantar és un acte de vulnerabilitat. Però si ets cantant i no estàs connectada amb el teu món emocional, és molt difícil de fer-lo arribar al públic. Pots tenir una veu top, i que la gent pensi que li estàs transmetent. El que passa és que aquest món emocional ha estat oblidat totalment per les generacions passades. I ser autèntica i imperfecta, damunt l’escenari.
Quina importància té la presència estètica a l’escenari? Vinc influenciada perquè la meva mare i la meva tieta eren ballarines. Van arribar a actuar a El Molino, a Barcelona. Eren “vedettes”! I amb aquesta influència, l’estètica per mi sempre ha estat important. Com un acte de servei al públic! La bellesa és un valor, igual que està la valentia, la fortalesa… La bellesa a l’escenari és com posar-li el llacet a allò que musicalment estàs presentant. I en el món del jazz a Europa, ser performàtica tant a nivell estètic com escènic no és gaire habitual.
Així doncs, on sí que ho és? Als EUA. A Europa, el jazz de vegades transmet una idea més seriosa, elegant. Que és veritat i real. Però als EUA és més com una festa. Aquí som més endreçades. No és ni bo ni dolent. Són dues maneres de viure-ho. Però a mi m’agrada la gresca, el cabaret i el “divineo”.
Aquest cabaret és noctàmbul, de la mala vida, d’alcohol… O és un estereotip? Jo em cuido molt per la meva malaltia. Però també perquè a cada meva sempre s’han cuidat moltíssim: alcohol i drogues, mai. M’han inculcat la filosofia que és una feina, així que ens hem de cuidar. A l’oficina jo no aniria drogada, ningú hi aniria. Oi? Però a l’escenari sembla que sí que es pot. A mi em xoca! De vegades, els mateixos artistes embrutem com és concebuda la professió.
