(Per Joel Codina)
En una trobada fortuïta amb el trompetista Joan Mar Sauqué en una reconeguda llibreria Barcelonesa, em comentava que si una cosa no podia deixar de veure en aquest Festival d’enguany era a la cantant i vocalista Ekep Nekwelle.
En part i fruit d’aquesta conversa unes setmanes enrere els hi escrivia que si fossin uns acèrrims amants del reggaeton, no es podien perdre el concert de la cantant Nord americana d’arrels cameruneses. Fonaments d’arrels amb la més rabiosa contemporaneïtat, en deia, jugar amb la conjugació dels ancestres i portar-los al dia d’avui, veure de l’origen. Estaven avisats i el ple saltava pocs minuts abans d’obrir les portes de la Cava egarenca on Ekep Nekwelle va desglossar tota una portentosa i majestuosa actuació.
Nekwelle de 24 anys i de trajectòria reconegudíssima va fer curts i fútils tots els adjectius i les comparatives que se solen projectar en una nit com la del passat dissabte. Referents musicals, comparacions i una renglera sistemàtica de mots que cerquen adjectivar i es quedarien curts per poder anomenar el que és i va ser una autèntica meravella. Així, ras i curt, una meravella.
Només qui no l’ha vist en directe en podria o podrà parlar d’una forma lleugera o esguerradament esquerpa, només qui no va ser aquest dissabte a la cava egarenca es va perdre el viure encertat de l’aliment animal de l’ànima. Els ancestres i una part del Sant Greal, si volen, totes les relíquies que els vingui de gust, els sortilegis per saber-se vius, quina sort, quines cares i quins somriures al cor, quins somriures!
L’actuació de la Nova Jazz Cava de dissabte / LLUÍS CLOTET
L’organització del Festival apuntava enguany cap a la projecció dels nous valors emergents, com a definició i ideari de proposta. I no és que l’hagin clavat i que Nekwelle en pugui ser un dels màxims exponents, és que ja fa anys que el jazz a Terrassa es pensa i es treballa com m’atreviria a dir que fan poquíssims caps pensants del jazz Europeu. I potser es preguntaran que li passa aquest ara?, però a Terrassa fa molts anys que el Jazz es viu, es fa i s’ofereix com a pocs llocs i la visita de Nekwelle amb el seu concertàs sublim no va fer més que posar de relleu una cosa i siguin capaços de retenir els que els hi escric. En uns anys no molts, quan Ekep Nekwelle sigui encara més dama del jazz, estigui envoltada de reconeixements i plomes lletraferides que l’elevin a ésser suprem i la cataloguin com la reina d’Àfrica, volti per altres Festivals, ompli sales i la resta de món s’apropiï de la proposta, recordin, que a Terrassa, amb vint-i-quatre anys, una nit freda de març, Nekwelle i el jazz egarenc ja es van conjurar per fer-nos uns éssers vius privilegiats, els agradi el reggaeton o no.
El concert de prop de dues hores de durada, en podríem haver estat dues més, però la mateixa Nekwelle va reconèixer que en algun moment allò havia d’acabar, va deixar no solament un segell global de nit grossa i estratosfèrica, sinó que també va mostrar la contundent fermesa de la cantant, omplint l’escenari sense cap mena de titubeig ni neguit.
Es va erigir en directora del trio que l’acompanyava marcant molt fermament moltes de les entrades més principals o moments en què volia allargar tornades i repeticions. Si mai han vist algun directe de Van Morrisson i els seus moviments dirigint els músics, són pràcticament els mateixos que Nekwelle va exterioritzar durant tot el concert. Sense tenir un afany de protagonisme i sempre amb un rol més secundari cal destacar les tecles de Julius Rodriguez, que no solament remena el piano de fantasia, sinó que també és bateria i compositor. A tenir en compte la seva col·laboració amb els concerts de Tini Desk l’any passat.
Per si a hores d’ara encara els manté un neguitós dubte de la nit i Nekwelle els diré que al final del primer set, es va acabar amb una excelsa interpretació d’Àfrica de John Coltrane i Amazon Farewell del brasiler Djavan. I el segon set també en el seu tram final va regalar una exuberant “Moanin” i una sensacional i corejada “See See Rider”, per acabar amb un “Solitude” de Duke Ellington en format de bis, reclamadíssim.
Ekep Nekwelle va rubricar una nit a la Cava màgica, majestuosa i vibrant!
