Antonio Machado
La Llei de la memòria democràtica vigent ha obert un nou camí que la llei de Zapatero va ignorar i va anul·lar qualsevol efectivitat necessària. Però arriba tard i amb temor, davant la força del franquisme dins de les institucions de l’Estat. Hem viscut 46 anys de pseudodemocràcia, tutelada pel mateix aparell de l’Estat, començant per la Casa Reial.
Totes i tots formen part d’aquells que van guanyar la guerra, la van utilitzar per enriquir-se encara més, i ho van fer usant totes les eines possibles per assegurar-se el triomf permanent. Va ser com una partida de pòquer amb les cartes marcades.
El 23F recordat fa uns dies va ser un toc d’atenció encapçalat per l’emèrit Joan Carles I perquè es consolidés la monarquia en la direcció de l’Estat. Trista història pel que va significar per a la nostra incipient democràcia. Va ser un vodevil d’aquella Espanya de naftalina i cera cremada. Des de l’inici de converses amb els franquistes va quedar clar que ells cedien el poder polític d’Espanya amb la fórmula de l’Estat de les autonomies, però els franquistes seguien en un segon pla dins de l’Estat espanyol, i ostentaven l’economia del país, i sobretot tindrien cobertura jurídica davant de possibles demandes contra la seva persona de la societat civil.
Així va ser, com ha quedat demostrat en aquests últims 46 anys. Aquesta situació ha tingut una influència perversa en la comesa de la veritat, justícia i reparació exigida des dels moviments memorialistes, en què el poder judicial ha utilitzat la llei d’amnistia del 17 d’octubre del 1977, que anava destinada per als condemnats antifranquistes, per rebutjar tota demanda interposada per les víctimes de l’aparell repressor contra torturadors i assassins del règim franquista.
L’abandonament de la memòria en l’etapa democràtica, oblidant que era i és imprescindible en els plans educatius de l’ensenyament secundari, ha servit per banalitzar aquesta etapa del cop d’estat i de postguerra, en què es calcula que es van executar més de 150.000 persones que estan amagades en més de 2.600 fosses comunes repartides per tot Espanya. Ara s’intenta donar una imatge que uns volen remoure un passat dolorós per una qüestió de revenja venjativa (l’esquerra) i altres volen la concòrdia que, segons ells, va ser la identitat de la transició. No pot haver-hi concòrdia, ni pau, quan jeuen sota terra tants milers de víctimes innocents d’aquella barbàrie.
El 1944, quan Franco va veure que Alemanya i els seus socis d’Itàlia i el Japó perdien la guerra, va tenir por que els aliats no es paressin a París, sinó que continuessin cap al sud d’Europa pels Pirineus, amb l’objectiu de tornar a instaurar la república a Espanya. Però els aliats li tenien més por a la República espanyola, amb les seves experiències socials del poble actiu que als militars colpistes.
Per això van crear els franquistes aquesta faula que ha perdurat tots aquests anys de dictadura, que el que es va viure els anys de la guerra civil i part de la dictadura va ser perquè va haver-hi molt d’odi entre les parts, que va portar a successos violents descontrolats que van provocar morts. Aquesta faula tenia com a objectiu condicionar l’opinió popular davant dels fets viscuts. Així un possible intent de judicialitzar la nostra història seria vist des d’aquesta perspectiva, sobretot en segona generació, com així ha estat.
Però per molt que es vulgui esborrar la realitat viscuda, sempre queden testimoniatges per reconstruir el passat en les seves justes coordenades. Els historiadors justos i imparcials que han estudiat aquesta etapa de la nostra història ens han ensenyat que els militars aixecats en armes (colpistes) volien frenar el procés de modernització d’Espanya, basat en els drets de les persones, i la seva participació en la vida pública de manera democràtica amb mesures legislatives basades en la justícia social i el repartiment més just de la riquesa del país.
Aquesta voluntat destructiva d’aquests militars que venien de les colònies del nord d’Àfrica, on tenien unitats militars l’acció de les quals es basava en la violència davant de l’enemic, com la legió o els regulars, van decidir instaurar el terror a l’Espanya de la fam endèmica fruit de les monarquies corruptes, en què la dinastia borbònica era font de delicte i misèria. El general Mola, director del cop d’estat, ho va deixar molt clar en la fase de projecte colpista: cal “eliminar tothom que no pensi com nosaltres”.
En aquests 42 anys de dictadura es van donar tots els elements que es produeixen en situacions d’aquestes característiques: detencions arbitràries, camps de concentració, execucions sumaríssimes, crims, fosses comunes, violacions de dones com a acció de guerra, robatori de bebès, treballs forçats, enriquiment il·lícit, robatoris patrimonials…
Elements tots ells horribles i de coneixement necessari per a les generacions posteriors. Per què els pares de la Constitució es van oblidar d’ells? Per què alguns activistes de la memòria s’estan centrant molt més en les víctimes de l’holocaust alemany o en els anys més pròxims al temps present?
La trista realitat és que som pocs i no rendibilitzem els objectius memorialistes ni el nostre esforç. Això ja els va bé als feixistes i a l’extrema dreta de Vox, perquè els nostres joves segueixin en la nebulosa de la ignorància, i per tant siguin carn de canó per a ells.
La consciència revolucionària i antifeixista es va diluir en debats externs aliens a aquests fins transformadors, i ha quedat una caricatura de nosaltres mateixos mirant-nos de reüll (podem, sumar, avanci, comuns, confluència, marees, mes, nacionalistes).
Un nou führer s’alça en el món, Donald Trump, que amb aquesta actitud de nen acaronat i mirada desafiadora ha decidit destruir totes les barreres que el Primer Món s’havia imposat per frenar l’autodestrucció i tenir barreres de defensa enfront de l’adversari.
Un individu malvat que l’han convertit en líder del feixisme mundial els mateixos que se senten víctimes de l’imperi.
Aquesta nova realitat mundial reforça les opcions conservadores i feixistes. En el cas d’Espanya, serà un desastre, ja l’estem veient, només cal tornar a pensar en el que el PP ha realitzat, és el partit més corrupte d’Europa, la DANA demostra fins a quin punt estan al poder sense importar-los gens la seva incompetència, per a ells estar als governs és el mitjà d’enriquir-se, i la seva valoració de l’ètica fa fàstic. Els seus socis, Vox, ja ho veiem a les comunitats on governen, eliminació de tot dret que no sigui el de la seva bíblia falangista d’una, gran i lliure. La dècada vinent retrocedirem en llibertats i benestar, perdrem qualitat de vida, l’esperança de vida retrocedirà, i sobretot perdrem la possibilitat que els nostres fills i nets tinguin una vida més fàcil que nosaltres. Aquesta tendència que s’ha donat des de la generació dels nostres pares, que cadascuna ha pujat diversos esglaons a l’estat del benestar, ja s’ha perdut, però aquesta pèrdua és creixent i així serà els pròxims anys.
Una democràcia amb un poble inconscient és un desastre. Ja no es valora la formació acadèmica en humanitats, només importa l’economia, perquè aquí la tenim. El 18% de la població és pobra. I la resta no té on viure. Es tanca l’equació social.
Abans l’objectiu era que el conjunt de la població tingués les seves necessitats cobertes. Ara l’objectiu és assegurar-te la vida sense mirar el veí, el que es quedi a la cuneta que es foti.
