Xavier González Arnau (Terrassa, 1980) feia anys que no es passejava per Terrassa. “Havia vingut al Reina Victòria, però arribava ja quan era fosc”. I mentre ho diu, una coneguda l’atura pel carrer.
Fa la sensació que tens una relació peculiar amb la teva ciutat. Soc terrassenc, tot i que fa molts d’anys que no hi visc i que em considero d’allà on passo. Un no es pot escapar de ser de Terrassa. Fa anys que vaig marxar físicament, però algunes de les persones més importants de la meva trajectòria, com el Salva del Reina Victòria, continuen aquí.
Hi sou ben amics! Molt. Em ve a veure un cop al mes. I em passa el “parte” de guerra de la ciutat. I així em vincla amb l’estructura del món terrassenc. Suposo que si hagués estat molt d’anys sense veure un terrassenc, m’hauria pogut alliberar de ser terrassenc. Però no ha estat així! (Riu). Sempre he intentat viure en l’oposat a Terrassa: No perquè no m’agradés, sinó perquè ja està viscut.
Fa molt que no exposes aquí. Des del 2015. Passa que cada vegada que a fora et demanen d’on ets, no tinc més remei que dir que de Terrassa, sabent que la reacció sempre és idèntica allà on ho sigui: “Ah, de Terrassa”. Sembla que vulguin fer un acudit! Té una certa fama sinistra, que probablement es correspon. No sabré mai quina és aquesta fama, però me la puc imaginar.
González Arnau, al bar del Teatre Alegria / LLUÍS CLOTET
Per com t’expresses, no t’agrada la ciutat? No, no! M’agrada ser-hi. I valoro el fons de què vol dir ser de Terrassa. He sabut que és ser de Terrassa gràcies als amics de gran ciutat (com Barcelona o Madrid). Veuen com ens relacionem en el món cultural d’aquí i queden al·lucinats. Ho envegen molt, ho admiren. I parlo de grans famílies culturals i adinerades! Veuen que aquí ens donem atenció els uns als altres. És un tema de proporció. I perquè vam adquirir un esperit de cooperació, en l’esplendor industrial.
Però ets de l’any 80, no et deu tocar gaire… Vaig poder agafar el darrer estel del cometa, en el que els industrials tenien un sentit de contribució a la cultura local, enorme. No necessitaven que els agradés, per comprar. Sentien una espècie de deure, en complir amb la societat del seu entorn. Jo era adolescent, però ho vaig viure. I ho van heretar els seus fills. Però les burgesies d’altres ciutats no ho han heretat, s’han convertit nous rics amb el Lamborghini. Aquí va més lent. L’amargura va jugar en el nostre favor. Aquí el públic és molt més agraït.
“Els industrials de Terrassa contribuïen a la cultura local, sense necessitat que els agradés”
Ara exposes a dos poblets de Lleida… Són un pas més en l’interès local per l’obra, davant una mancança de programació cultural? Sí. Mira, jo he exposat a Manhattan, Berlín, Hamburg… Llocs on hi ha moltíssima capacitat econòmica per a la cultura. I vaig tenir una decepció quan vaig tornar a Catalunya, ara fa 12 anys. Ja no se semblava als llocs on jo havia estat. El teixit cultural estava massa centralitzat, evidentment no arribava al territori. Quan tenia 25 anys, a Terrassa hi havia mitja dotzena de galeries. I ara en queda una. Aquella generació ha anat desapareixent. En canvi, a Alemanya, tots els pobles són com petites Terrasses.
Hi has viscut molts d’anys! És allà on refermes algunes de les teves influències, com Bach i el romanticisme? A Alemanya, cada poble fa una sessió de tecno o un concert simfònic. Bach va fer la seva obra pels feligresos de la seva parròquia. Que és el que passava abans a Terrassa: els joves no pensàvem en el món, perquè amb la ciutat tenien prou plataforma com per a anar fent. Així que aquesta ruta que estic fent, que va començar a Sant Martí Vell, a Girona, vol tornar a aixecar el panorama cultural des d’allò local.
González Arnau, al Passatge Tete Montoliu / LLUÍS CLOTET
I el panorama terrassenc? Quan porto a Terrassa un amic o una núvia, queden al·lucinats: tothom es pensa que això és Mauthausen. Que potser ho és! Però jo me l’estimo més del que em pensava. Només li veig virtuts, a Terrassa. Terrassa ha aguantat força bé, en aquesta globalització. Em fastigueja viatjar i trobar-te un Zara a totes les ciutats. Doncs amb l’art ha passat el mateix: les galeries només tiren del tòpic expositiu que han anat elaborant. I el que no estiguin dins de les coordenades del capitalisme, ha acabat escombrat de la societat.
Cites les Sagrades Escriptures, exposes a una església… Ets creient? Soc cristià. Però no combrego amb l’Església. Ho sintetitzaria en el vers “no només de pa, en viu l’home”, que és el que li contesta Crist al Dimoni, quan l’intenta temptar, en una de les tres temptacions. “A mi no m’enganxaràs”, ve a dir. Doncs el pintor està obligat a entendre-ho dues vegades. Una: Perquè el pintor viu una dimensió sensible, que no passa quan et menges una hamburguesa. I dos: perquè alhora, et mors bastant de fam. Jo he passat per fases que quasi passes gana. I amb molt d’orgull!
“Quan tenia 25 anys, a Terrassa hi havia mitja dotzena de galeries. I ara en queda una”
Home, a priori no sembla un “planàs”… Però jo ho visc com un templer: Tinc una causa i el menjar és circumstancial. Els alemanys ho tenen claríssim. Les ciutats amb mal clima, tenen grans pensadors. La meva condició és més pròpia a la dels templers que no pas a la del “bon vivant”. Prefereixo suportar les adversitats de la condició material, en pro de donar un missatge transcendent. Els meus referents mai han sigut artistes amb una vida molt opulenta. Em poden agradar molt Prince i David Bowie, però no ho són. Alemanya és la pàtria del màrtir climàtic.
I amb el dolor funciona igual? Creus que en les pitjors èpoques personals (depressió, dol) és quan més creatius som els humans? No cal ser artista! En el procés de creixement personal, tots els aspectes que et manquin per experimentar, sumaran. Una vegada ja estan experimentats, perden la raó de ser. Cal experimentar: les drogues, el cine rus… Però un cop ho has fet, caure en recrear-t’hi no suma per res. El que va bé a l’art és l’equilibri, la serenitat. Però la serenitat d’un noi de 20 anys no val per res, perquè no ha viscut. Necessitem la serenitat d’un home que torna de la guerra, han rebentat a tothom i és capaç de sostenir-se.
I tu? Jo aquestes fases les he passat. I els que no les passen, és que no han volgut madurar. Anar pel món fent veure que vas coix, sent un malferit, és rendible. Però al final, surt molt car, pel seu art. Tota manera, hi ha dos tiupus d’artista: el que treballa per l’obra i el que viu de l’art. Aquest segon vampiritza l’art, tot és màrqueting. L’artista que m’interessa és el que pot sacrificar-ho tot, per tal què l’art prosperi.Al nord d’Europa estan les grans orquestres. Tenen molt clar que aquell dia ha de sonar Bach, no que aquell dia toca tal artista. Però aquí no tenim aquests sentit de pàtria, de conjunt de societat. Així que tenim grans solistes: Dalí, Miró… Tots son Quixots. Som el país dels Quixots. Qui diu Espanya diu el Mediterrani. No hi ha suport de l’estat. La Llei de Mecenatge és lamentable. Jo he de tributar pitjor que un tiu que estigui traficant amb Xina. Però també és el que ens salva: Ens fa Quixots. Dalí no hagués pot ser alemany. Ni Lorca. La nostra desgràcia és la nostra sort.
