Salvador Cardús i Ros
Té un punt de ridícul –i sobretot d’arcaic– voler-se presentar com a transgressor a partir de referències sexuals explícites quan la pornografia ja és al mòbil de qualsevol adolescent, o d’ofenses a l’Església catòlica quan ja és una de les institucions amb menys reputació social.
No vull dir que no es puguin ofendre encara sensibilitats sexualment puritanes o d’honestament cristianes, per bé que ara mateix siguin culturalment minoritàries. Però fer-ho, francament, mostra covardia. Si quan el Diari de Terrassa demana opinions per la moderada protesta del Consell Interreligiós de Terrassa per haver presentat el cartell de Carnestoltes al Cementiri Municipal emprant símbols cristians, resulta que una gran majoria de respostes troba fantàstica aquesta provocació, això vol dir que ja no és tal. Simplement, cartell i presentació són gestos tant previsibles com obsolets pels temps que corren.
Hi ha espai per a la provocació i l’ofensa en els temps actuals? Sí. Més limitat que en altres èpoques, però sí. Per exemple –i no és que vulgui donar idees–, hi ha altres confessions religioses que representen mirades molt més arcaiques que les de l’Església catòlica, però hom no s’hi atreveix just perquè estan protegides per la correcció política pretesament –i contradictòriament– progressista. Per posar un altre exemple, si es vol provocar el poder dels grans líders econòmics actuals –banca a part–, es podria mirar d’ofendre la docilitat i submissió amb la qual hem quedat enganxats a les xarxes socials i als seus algorismes i que constitueixen les noves formes de devoció i disciplina social. I encara quedaria per ofendre, entre més, totes les noves ideologies que conformen el pensament hegemònic actual, i tantes ONG que han esdevingut intocables, però que ni tan sols esmento perquè només per dir que són ideologies o que són intocables em cauria una excomunió i seria enviat a la foguera per tots aquells que tenen vocació d’inquisidors, i que són molts.
Tanmateix, encara em sembla més interessant assenyalar que fins i tot si el Carnaval volgués ofendre de veritat i triava tot allò que representa l’ordre social majoritari, tampoc no es podria escapar de la gran paradoxa que han observat antropòlegs i sociòlegs: el Carnaval està al servei de l’ordre. El darrer a escriure’n ha estat Richard Sennett, que a “L’intèrpret” (Arcàdia, 2024) recorda que els carnavals sempre han funcionat com a vàlvula d’escapament per fer baixar la pressió i alhora per reafirmar la normalitat. “No és que el Carnaval tingui res de ‘dolent’, sinó que el ritual no és un esdeveniment creatiu”, diu Sennett. I encara afegeix que si de cas caldria “un tipus de representació diferent per fer la feina de desafiar i minar l’autoritat de l’amo” (pàgines 291-292). I encara té més raó quan és l’amo –en aquest cas el poder polític, l’Ajuntament– qui paga la festa!
Per tant, que un cartell o una comparsa que posin l’objecte de provocació i ofensa en institucions que fa anys que ja no defineixen l’ordre social, que ja no són l’amo per a la majoria dels ciutadans, en el fons, ni tan sols compleixen el paper que havia tingut tradicionalment el Carnaval. Carnaval, ara mateix, ha quedat reduït a una poc o molt divertida festa de disfresses, tant si són artesanals com comprades en un basar xinès, i tant si és la d’un superheroi de còmic televisiu com si representa una monja que ensenya els pits… quan la majoria de les criatures ja no sap què és una monja i tothom està tip de veure pits.
