No han sorgit publicats sentits panegírics en el 30è aniversari de la seva mort, almenys no a Catalunya. I, tanmateix, el mallorquí Guillem d’Efak, mort un 15 de febrer de 1995, va ser una destacada figura de la Nova Cançó, juntament amb Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi, Pi de la Serra…
Tant és així que va freqüentar Terrassa al llarg dels anys setanta, on va actuar en diverses desenes d’ocasions juntament amb el grup Rialles, on va presentar els seus discos a la cèlebre llibreria Àmfora i on va establir una relació sentimental.
La col·lecció de discos de d’Efak, cançoners, portals… de Josep Maria Font i Guillué / ALBERTO TALLÓN
Però, com va aterrar d’Efak a Terrassa? La clau està en el grup Rialles. Josep Maria Font i Guillué ja havia impulsat l’any 1971 la primera Mostra de Teatre per a Nois i Noies (replicant el que la revista “Cavall Fort” feia al Teatre Romea de Barcelona). L’èxit de públic va animar Font i Guillué i la delegació d’Òmnium Cultural llavors presidida per Joaquim Badia Tobella, a donar-li cara i ulls a un projecte més gran. Naixia així el grup Rialles, amb la voluntat de fomentar la cultura en català per la infància terrassenca.
Fou llavors quan Font i Guillué va anar a cercar a Guillem d’Efak, qui cada nit actuava a l’emblemàtic local la Cova del Drac de Barcelona. Dit i fet, la tardor de 1972 Guillem d’Efak s’estrenava amb el Grup Rialles, tot dinamitzant els espectacles d’aquella primera temporada al Teatre Principal, donant la benvinguda, presentant l’obra, “fent rialles” i entregant premis. Seria un 28 d’octubre de 1972, amb l’obra teatral “El Gran Klaus i el petit Klaus”.
“Durant la temporada 1972-73, es van fer 29 espectacles, amb una assistència d’uns 11.000 espectadors. En Guillem d’Efak en va ser sempre l’animador”, explica Font i Guillué.
“El dimoni Cucarell”
Però d’Efak tenia moltes altres facetes. Anys abans havia compost el disc “El dimoni Cucarell”, que l’any 1973 portaria a escena com obra teatral infantil. El mallorquí Bartomeu Mestre, qui té cura del llegat de d’Efak, sosté que la importància d’aquesta obra és cabdal. “S’ha representat infinitat d’ocasions, potser fins i tot més que el Retaule del Flautista”.
De fet, Guillem d’Efak en farà una presentació d’El dimoni Cucarell” el 4 de febrer del 1973 a la Joventut de la Faràndula de Sabadell. Mentre que un any més tard, el 30 de març de 1974, el presentaria a Terrassa, en aquest cas a la Sala Regina (al Centre Catòlic Social, que posteriorment fou reconvertit en bingo i -paradoxalment- avui dia està en obres per tornar a ser teatre).
Cartell de 1972, amb la primera programació del grup Rialles / ALBERTO TALLÓN
D’Efak també va actuar a les festes anuals que el Grup Regina organitzava cap al juny al parc de Sant Jordi (a la imatge que il·lustra aquest reportatge), per on van passar artistes com Els Comediants amb el seu memorable espectacle “Catacroc”.
Tanmateix, no va arribar a viure-hi mai, tot i que en cercles efakians del Vallès així s’havia cregut durant un temps. I és que d’Efak sí que va viure a Sabadell, en dues etapes: a partir de l’any 1965 i al voltant del 1972.
Hi quedava a dormir
Sí que quedava a dormir a Terrassa, de tant en tant, com ara a casa del doctor Grimalt i la seva dona Esperança Santacana (vocal de la Junta d’Òmnium i amb vincles mallorquins, fet pel qual podria haver estat la persona que va pensar inicialment a contactar d’Efak per actuar).
A més, a Terrassa també va establir una relació sentimental amb una veïna dels Grups Sant Llorenç.
Una posteal signada per d’Efak / ALBERTO TALLÓN
Però és que a més, va sovintejar la mítica llibrera L’Àmfora, a la Plaça Vella. Va acollir concerts de representants de la Nova Cançó i presentació dels seus discos, com Raimon, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota… I per descomptat, Guillem d’Efak.
“Per a Josep Maria, el millor client que tenc a Catalunya”, es llegeix a la contraportada d’un disc. “Al Josep Maria, a la llibreria L’Àmfora, amb el braç esbraonat de tant firma”, diu un altre. “La veritat és que li comprava tots els discos”, riu Font i Guillué.
“Tenia molts d’amics, era un xicot especiat, molt cordial, simpaticot. I molt bevedor de conyac. Era d’aquelles persones que tenen arts, es feia escoltar. I tenia aquell deix de Mallorca”, rememora Font i Guillué, avui infatigable de 75 anys, llavors un vailet de 20 anys.
