L’actriu Míriam Moukhles (Terrassa, 1996) actua avui i demà casa. I és que “Tots Ocells”, de l’estimat Wajdi Mouawad, aterra al Teatre Principal en versió de la companyia La Perla 29.
El 2024 has tingut un ascens meteòric, tant artísticament com mediàticament. Vius aquest cap de setmana una mica com els grans “bolos” per tenir el reconeixement de casa teva? Mmm… Ho visc com que jugo a casa, aquest “finde”. I estic molt content, perquè vindran molts d’amics i familiars. Hi ha “bolos” als que hi he anat en els que no coneixia ningú… I ara? Doncs estic expectant.
A “Tots Ocells”, justament, també hi actua la terrassenca Marisa Jossa. Però per edat, us separen dues generacions! Haver preparat l’obra amb ella ha estat fantàstica. He après moltíssim, m’aconsella molt bé! I m’escolta molt. Sempre em diu: “Moment present, moment present, moment present”. I es pot aplicar al teatre… I a la vida.
La filòsofa Maria Garcés parla de les obres de Mouawad al seu assaig “El temps de la promesa” (Anagrama). I diu: “La promesa càrrega de futur el present”. I va venir a veure l’obra! També l’estic llegint, el llibre de la Marina. Efectivament, a “Tots ocells”, els personatges es guien per la força de la promesa, com el David (l’actor Joan Carreras). És un home construït a base d’idees, gens vivencial. Però té la promesa de com ha de ser un jueu (una promesa que es fa a si mateix), i així continua amb les seves conviccions. De vegades les promeses ens fan tirar endavant, però en altres ocasions t’ancoren i et fan petit. Són un parany. I a “Tots Ocells” hi ha promeses que són motors i d’altres que són paranys.
Podria ser que en l’amor dels joves protagonistes de “Tots Ocells”, hi pesin molt les promeses que no s’han fet tants ells, sinó que els venen heretades de les generacions anteriors? De l’inconscient col·lectiu? Sí. S’enamoren i volen viure aquest amor. Però llavors Eitan (que és jueu), vol presentar la Wahida (que és àrab) a la seva família. I veu que és un problema, perquè els jueus no permeten això… O almenys, no pas aquesta família. És quan s’adona que la gent no està preparada per coses tan pures com això.
En una obra anterior, “Incendis” (inclòs a la tetralogia “La sang de les promeses, editorial Periscopi), Mouawad no citava mai que l’obra succeís al Líban, per tal que fos un tema universal. A “Tots Ocells” sí que es parla obertament del conflicte àrab-israelià. Però igualment és extrapolable a la resta del món? El personatge de Clara Segura parla d’això: “És la identitat de grup el que té la culpa de tot”. La misèria dels humans, la necessitat de pertànyer. Té una frase que diu: “Cap tribu pot suportar veure el seu fill com seu a taula amb l’enemic”. La construcció del grup pot ser un parany. Però llavors arriba una generació més jove, la qual vol deslligar-se d’aquesta constricció. Lluiten, però és molt difícil.
La proposta de Trump de la “Riviera a Gaza”, la massacre… Els fets actuals poden fer canviar la percepció de l’espectador? “Tots ocells” està escrita el 2017. Els fets de Hamas són del 7 d’octubre de 2023 i nosaltres vam fer una roda de premsa el 13 d’octubre, per presentar la temporada. Està superposat. En tot cas, és un conflicte que ha sigut sempre. Però és que ara l’estem veient mitjançant les xarxes socials. L’estem veient en directe!
T’he de dir que crec que estic insensibilitzat a les imatges de Twitter, de la Gaza bombardejada. Ja sé que és horrorós, el que dic. Potser m’afectarà més l’obra de teatre? L’altre dia Quentin Tarantino, en una entrevista, deia que el teatre és el moment en què tothom està pendent de la mateixa escena, no hi ha mòbils, la gent viu el present… Ni lavabo, ni crispetes ni telèfon mòbil. Arriba molt, perquè l’espectador està en un lloc més reposat. Amb la voluntat de veure-ho. Però a les xarxes, de vegades veus sense voler, de tan ràpid que és. Tal com entres, surts. “Tots Ocells”, són tres hores i mitja. I és important, que hi ha obres de tres hores i mitja, en contrast amb la immediatesa.
Perquè creus que Wajdi Mouawad agrada tant a Catalunya? Barreja un llenguatge poètic i elevat, però alhora molt aterrat al teatre. No només el que tracta, sinó com. És molt teatral, el que escriure. Construeix escenes molt teatrals i donades a jugar. Escriu tragèdies, però tragèdies amb mòbils, aeroports, bombes que cauen… I és molt rocambolesc: hi ha escenes que et desquadren i que s’entenen molt de temps després. És un malabarista.
Va estar a Barcelona aquesta tardor, al CCCB de Barcelona. El vau conèixer? Doncs justament va fer la conferència de la Biennal amb l’Oriol Broggi, el nostre director. Però nosaltres no vam poder anar-hi, perquè justament fèiem assaig. Així que va venir a saludar-nos un altre dia, durant una funció a la Biblioteca de Catalunya. Em vaig quedar bocabadada. Quan arriba i els veus en persona dius “ufff”.
També has interpretat Anna Karènina al TNC, al Nadal passat. I ara comencem gira per Europa: Abril, maig i juny. Actuarem a Paris, Zagreb, Porto, Amsterdam, Hongria, Romania… És una bogeria.
I de l’obra de la vostra creació “Nodi: de gossos i malditos”, amb el teu company Joan Sentís? Fareu algun “bolo” al llarg de 2025? És difícil quadrar agendes. Perquè ell està al Teatre Lliure i jo tinc “Tots Ocells” i “Anna Karènina”. Però algun “bolo” faré. I també estem preparant la nostra següent obra.
