Salvador Cardús i Ros
Que l’abandó de la primera tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa, Maise Balcells, és un fet greu per al govern de ciutat és una evidència. Hi tenia un paper extremadament rellevant. Però la manera com l’oposició se n’ha aprofitat és del tot lamentable.
I és lamentable perquè també és una evidència que les llàgrimes de l’oposició per aquesta retirada són de cocodril. Vull dir que, en el fons, més que una preocupació sincera pel govern de la ciutat, el que pretenen és treure’n partit i aprofitar-ho per debilitar-lo tant com sigui possible. És una manera d’entendre la crítica política que a qui fa mal, fins i tot més que al govern actual, és a la política en general desprestigiant-la i sobretot deshumanitzant-la.
Efectivament, el PSC ho atribueix a “l’esgotament del projecte polític de Jordi Ballart”, la seva cançó de l’enfadós. ERC a “un problema de desconfiança que arrossega el govern”. El PP creu que mostra una cosa tan incomprensible com que “governen a toc de globus sonda (sic)”. I Vox parla de “fracàs rotund”. En resum, que tots aquests partits deuen considerar que els terrassencs són rucs d’haver donat, democràticament, el govern a Tot per Terrassa.
En canvi, a mi la retirada de Maise Balcells em preocupa per una altra raó. I és pel fet que l’acció i la lluita política sigui tan agressiva, tan inclement, a vegades tan obscena, que fa que si no tens una gran duresa de caràcter –per no dir una pell molt gruixuda–, no ho puguis aguantar. No sé si hi ha altres explicacions d’aquesta retirada, però si la senyora Balcells diu que és per raons personals sobrevingudes, jo me la crec. I entenc, perquè això sí que ho sé, que la vida política és tan absorbent que no deixa temps per a la vida personal. Sé que no et queden hores per a la família, que ocupa cada minut, cada vespre, cada cap de setmana. Sé que déu-nos-en-guard de posar-te malalt o de voler fer plans amb els fills o, senzillament, de no aguantar tantes impertinències.
Recordo l’experiència d’un amic meu que, en una reunió d’alt nivell empresarial amb tot un ministre d’Indústria a Finlàndia, quan va ser l’hora, es va aixecar de la taula perquè havia d’anar a buscar els fills a l’escola. Aquí seria un escàndol. Aquí, la política, més que en un servei públic, s’ha convertit en una condemna en què o t’hi dediques obsessivament o quedes desqualificat. És un tipus de política deshumanitzada i que deshumanitza. Un estil de política que explica per què o bé emmalalteix les persones que s’hi comprometen –afavorint l’aparició de comportament il·lícit, si no patològics i tot–, o bé expulsa d’una noble vocació els que no volen quedar atrapats en aquesta roda infernal.
En aquestes condicions, és lògic que costi trobar voluntaris qualificats per dedicar-se a la política. I si això és comprensible en la política en general, en la política local encara més. Perquè en la diguem-ne “gran” política, si més no, les compensacions en reconeixement públic, nivell de vida, viatges i àpats, poden arribar a compensar la renúncia a una vida personal plena i equilibrada. Però en la política local, la confrontació és tan directa, tan personal, i alhora tan mal recompensada, que el miracle és que encara es trobin persones que mantinguin una vocació de servei públic.
Si Maise Balcells era tan important per al govern municipal –que ho era–, si segons l’oposició era garantia del lideratge de Ballart, si era el pal de paller del govern, si era la que evitava que el govern anés a la deriva, hauria estat bé que a l’hora de retirar-se, se li hagués fet un sentit homenatge i s’hagués desitjat que l’alcalde trobés algú tan qualificat com ella. És a dir, hauria estat bé un comiat que, a més d’agrair-li la feina, hagués dignificat i humanitzat la política i no que la convertís en un món encara més feréstec.
