Encara no existia WhatsApp ni Twitter. Així que les notícies anaven de boca-orella, en la taula del bar Mariachi (aka “el bar de Manu Chao”) a Barcelona: “Hi ha un cantant que durant el concert pinta un quadre damunt l’escenari”. Ell era el Muchachito, nascut com Jairo Perera (1975).
Estava cantussejant el teu “Ojalá no te hubiera conocido nunca” per la redacció… I una companya m’ha preguntat si estava cantant la Karol G… Però si és el contrari! (Riu) Diu: “Ojalá te hubiera conocido antes”! Mira, moltes cançons diuen el mateix, tots parlem del mateix, sobretot de l’amor. I també del desamor.
Simbòlicament, és com si el trap hagués pres el “mainstream” de l’escena de la rumba catalana i el mestissatge (que va protagonitzar la primera dècada dels 2000): Muchachito, Dusminguet, Manu Chao, Macaco, Los Delinqüentes… Les noves tendències sempre hi han estat. I són necessàries en la música, com els canvis al carrer. Però l’escena musical ara potser és més difícil, després de la pandèmia. Per exemple: Ens hem quedat en el concert de les 20 o 21 hores (que ho trobo molt aviat), quan abans era a la mitjanit: perquè sinó, la penya estava sopant. Tota ha canviat, com la societat. Als concerts, fins i tot, de vegades es fan concerts sense músics: fan música, però sense instruments musicals. Sembla que la música “antiga” (i ho dic entre-cometes) sigui com una religió. Però també hi ha gent jove que està fent coses molt i molt guapes. L’escena sempre canviarà.
Ara que menciones que els concerts són més d’hora… Que potser ja no anem tan de gresca? Ens hem europeitzat? Que aquell mític “però si jo avui no sortia” no estigui ben vist? És que les ciutats s’han anat transformant… Tot comença amb una idea de civisme falsa: Si hi ha respecte, no fa falta la norma. Va arrencar amb la Barcelona Olímpica. Les mogudes culturals van anar sortint dels barris i es van substituint per turistes. No tenim memòria: les agrupacions veïnals, els barris…
Hi ha més marge d’actuació contracultural a les perifèries (com la teva Santa Coloma o la nostra Terrassa), gràcies a estar fora del focus? Les perifèries també estan ofegades amb preus abusius, perquè hi ha molta demanda. Avui en dia, hi ha més festa als pobles petits, que a les ciutats. I si toques a un teatre, la gent no es pot moure ni un mil·límetre.
T’hem ballat molt en els “dimecres” de l’Apolo (al Paral·lel de Barcelona), al Mundo Caníbal (a Cerdanyola)… Quines sales, en teníem! I també destacaria el Faktoria vell, a Terrassa! Era una passada, jo flipava. Després del concert em fotia una botifarra. I després em tornava amb el tren. També recordo el Cafè de las Niñas, que era guapíssim i feien grans concerts. De l’Hospitalet també destacaria la sala Salamandra, que farà 29 anys… I hi he estat des del començament. De les bones festes, no me’n recordo gaire, ja saps…
Vas viure 10 anys a Madrid. Creus que allà són més de bar i de carrer… que no pas a Catalunya? Aquí, amb l’excusa del 92, van anar traient la cultura de bar que teníem. El bar és una cultura de socialització. La gent hi va no només a beure, perquè siguem uns borratxos… Si no a tenir converses maques, a compartir… A Madrid s’ha mantingut molt. Tot i que també he de dir que ha baixat un munt. De fet, totes les grans ciutats van agafant les mateixes dinàmiques. Ja no és tan fàcil que passi el que passava quan vaig arribar a Madrid: trobar-te bars amb 10 persones tocant a dins, fent una jam-session brutal…
Ara que parlem de bars, t’he de dir que vaig cobrir una “roda de premsa” teva a un bar. Era a Palma, l’any 2013. I vau acabar cantant, ballant i bevent… Quina joia de viure! No te’n recordaràs… Home, i tant! Al bar Flexas! Els bars on fem les rodes de premsa sempre són de col·legues! El Flexas és un bar mític de Mallorca, amb una penya molt divertida. L’amfitrió era més potent que la banda que feia la roda de premsa!
En la ressaca dels Goya i l’èxit d’“El 47”: La teva família també va migrar i construir barraques. T’has vist identificat, en la pel·lícula? No l’he vista encara, però en tinc moltes ganes. Un oncle-avi meu, quan va arribar de Jaén, havia de desmuntar la barraca cada matí i muntar-la cada nit, per la llei de barraques. Mentrestant, la tia Manuela anava donant voltes pel Poble Sec i se les apanyava per guardar les coses. Mentre que ell anava en bicicleta des del Poble-sec fins a l’Aeroport, a picar pedra. Era el nostre superheroi. A la família tenim la sort que ens hem explicat les vivències familiars.
Després acabeu a Santa Coloma… I mira, a Santa Coloma també va passar un cas similar a “El 47”, que quatre dones van segrestar un bus. I el van retenir durant quatre dies. Quan la gent venia a viure aquí, no hi havia asfalt, aigua, clavegueram… A l’edifici al qual van arribar els meus pares, no hi havia aigua. Bé, només en tenia un veí. Però va abastir tot el veïnat, fins que s’hi van posar les canonades. Saps? És molt nostre i forma part de com ens relacionem. De com van arribar els nostres avis. Que marca molt com som.
Avui dia, encara hi ha migrants (en aquest cas de l’Àfrica, no pas de l’Estat) que malviuen en barraquisme, per exemple a la riera de Montcada i Reixac… És un monstre, que pot passar. S’ha de veure com va aquesta societat. Com els carrers als Estats Units, amb gent consumint fentanil. Bé, i si avui en dia intentes segrestar un bus per reivindicar drets…
De fet, tu poses bastant compromís social a les teves lletres, però avui quasi ningú ho fa. Ska-P sembla revolucionari cantant “legalización, canabis”! Per cert, Ska-P és una gran banda! M’encanta! Bé, tot està molt barrejat. El panorama està molt difícil. Hi ha tanta informació que ningú creu res. La penya jove té difícil trobar un lloc on reconèixer-se, que s’hi sentin part. I això és molt perillós. Tornen “los carros locos”. Però hi ha gent amb molt de seny i molta sensibilitat.
Per cert, sempre vas amb gorra, que és com la teva icona. Per què? És com la teva zona de comfort? Als 6 anys li vaig demanar a la meva mare una guitarra i un barret, com el del Gato Pérez. I des de llavors que he anat amb barrets.
