Antonio Machado
El cap de setmana del 8 i 9 de febrer del 2025 es van reunir les diferents organitzacions socials que intervenen en els habitatges com a defensa dels que les habiten, com són les plataformes PAH, FAV, Sindicat de Llogaters, CGT, co.bas, Col·lectiu sense Habitatge i d’altres afines. Celebren aquesta trobada al Centre Cultural Roca Umbert de Granollers.
L’habitatge s’ha convertit en la primera preocupació de tota la ciutadania espanyola i especialment de Catalunya, ja que Barcelona és una de les ciutats de l’Estat espanyol que més sofreix les conseqüències de l’especulació en l’accés a la propietat del mercat de l’habitatge existent, en què els inversors estrangers van trobar la font d’enriquiment en els lloguers turístics i alhora del blanqueig, suposadament, de capital de procedència “il·lícita” de la resta del món.
Aquest problema es podria haver corregit en el període de la crisi financera del 2008, que va produir un estoc de 3,4 milions d’habitatges buits. Que podrien haver estat destinats a cobrir la necessitat d’habitatges socials a Espanya, però el govern del PP de Mariano Rajoy, el 2012, va decidir crear la SAREB per alliberar el compte de resultats de la banca espanyola. Va posar a la presidència Luis de Guindos, home del Banc Central Europeu i lligat als interessos del capital financer europeu. En aquestes operacions, el PP i la banca van veure la possibilitat de guanyar milers de milions amb la misèria d’una part important dels espanyols. Els fons d’inversió Blackstone, Cerberus i KKR en van ser els grans beneficiaris.
El milió de famílies desnonades en el període del 2009-2015 va incrementar la necessitat d’habitatges socials. El govern de coalició de PSOE-UP tampoc va atendre aquesta necessitat urgentment a l’inici del seu mandat, ni va derogar els acords que s’havien generat des de la SAREB amb els fons voltor, que amb l’adquisició de gran part d’aquests habitatges buits van aconseguir tenir una posició de domini en el mercat del lloguer per afavorir el mercat del lloguer turístic, quan això ja se sabia que estava passant.
En una dècada, el lloguer a Barcelona s’ha incrementat un 70%, quatre vegades més que els sous. El preu del lloguer el 2024 a la província de Barcelona es va incrementar un 11,8%, i a la ciutat de Barcelona, un 12,1%, mentre els salaris van experimentar un increment mitjà de l’1,89%. En contrapartida, la gran Banca, de l’exercici 2024, declara uns beneficis de 31.768 milions d’euros, la qual cosa suposa un 21% més que l’any anterior. Cap poder de l’Estat espanyol els ha demanat que retornin els 60.000 milions que deuen del rescat bancari del 2010. Quants habitatges es podrien construir amb aquests 60.000 milions? Per què no els reclamen els nostres diputats d’esquerres? Un milió d’habitatges nous serien possibles.
Ara la Generalitat es vol penjar una medalla davant la pressió social del carrer. La Generalitat ha comprat 743 pisos al fons inversor Divarian Propietat, que els anava a posar a la venda i en els quals resideixen famílies inscrites en el programa de lloguer social Reallotgem. L’operació, ha destacat la consellera de Territori i Habitatge, Sílvia Paneque, ha costat 72 milions d’euros (96.904 euros/ut). Aquest paquet d’immobles se suma als 450 pisos que fa poc més de dos mesos van ser adquirits a ImmoCaixa, en aquest cas per valor de 30,5 milions (67.777 euros/ut). En tots dos casos, els pisos passen a incorporar-se al pla que preveu crear 50.000 nous habitatges assequibles per al 2030 a Catalunya. Aquesta operació només ha servit per vendre més barat la SAREB i comprar més car els mateixos habitatges les administracions públiques, tota una maniobra prestidigitadora, que, encara que no sigui delicte, és immoral, ja que van tenir la possibilitat d’haver-los adquirit fa uns anys quan estaven sota la tutela de la SAREB.
Espanya només dedica un 2,5% del seu estoc d’habitatge a protecció oficial o pisos assequibles, quan la mitjana de la Unió Europea voreja el 9%. França té 4 milions d’habitatges socials. Espanya en té 300.000. El nostre país necessita 1.200.000 habitatges per arribar a la mitjana de la UE.
Espanya s’ha convertit en el “bordell financer/delictiu” del món. Els nostres governants només miren els seus interessos, tant polítics com personals. Deixen les portes obertes a aquests monstres de l’economia mundial, i els venen els béns més preuats per a l’interès comú, com és l’habitatge. Vivim sobre una bombolla social, en què ens diuen que Espanya és l’Estat de la UE on hi ha més creixement, al voltant del 2,7%. A costa de tenir el 13,7% dels treballadors per sota del llindar de la pobresa, que afecta el 26,5% del conjunt de la població. El 2023 va haver-hi 26.659 desnonaments, la majoria per impagament del lloguer.
És insostenible que Espanya tingui 351.389 pisos turístics repartits per tot el país, mentre hi ha un dèficit d’habitatge de 600.000. Aquesta contradicció s’ha consolidat per obrir les portes als fons voltor. L’efecte que produeix a la societat civil és un desplaçament de persones cap a la perifèria de les capitals, la qual cosa també genera una alça en els preus del lloguer. No sols cal construir habitatges socials urgentment, sinó que cal legislar per frenar aquesta inèrcia que només serveix perquè els rics siguin més rics, i la resta de la població sigui més pobra. La fiscalitat d’aquesta activitat especulativa és molt baixa, mentre que el resultat negatiu en les economies familiars és molt alt.
Només haurien de donar-se llicències d’habitatge per a arrendament turístic quan el municipi en el qual s’emplaci no tingui dèficit d’habitatge social i es trobi en un edifici que íntegrament estigui destinat a la mateixa activitat turística. En el cas de zones d’interès turístic tot l’any, el sector beneficiari del turisme (hotels, restaurants, locals d’oci, etc.) vetllarà perquè hi hagi residències destinades als treballadors que ho necessitin i que tinguin la seva residència habitual a més de 50 quilòmetres de distància del seu lloc de treball.
El camí hauria de ser declarar l’habitatge un dret humà universal, plasmar-ho a la Constitució espanyola, i establir dos marcs fiscals, un tou per a les inversions en habitatges socials, i un altre molt més exigent per a les que es considerin d’alt estànding.
Els salaris i el preu del lloguer haurien de tenir una relació directa i percentual que no fos superior al 30% del salari individual, i que el referent fos el salari mitjà de cada municipi o districte. En el cas d’habitatges per a la venda que el referent sigui el valor cadastral.
Ha de regular-se la intermediació de les agències immobiliàries. Qualsevol operador ha d’estar reconegut com a tal dins de cada comunitat autònoma. És un abús que cobrin una mensualitat en concepte de gestió, i un altre abús és que per elaborar el contracte d’arrendament cobrin una altra mensualitat, ja que hauria de formar part dels mateixos honoraris establerts i no superar el 3% del preu, en el cas de compravenda. En qualsevol cas, l’agència no cobrarà els seus honoraris fins que es procedeixi a la signatura del contracte d’arrendament, i en el cas de compravenda quan es procedeixi a escripturació de l’habitatge o solar, sempre a càrrec de l’arrendador o propietari.
Les administracions locals i autonòmiques promouran cooperatives d’habitatges entre els mateixos ocupants, i fomentaran la socialització a la comunitat en totes les qüestions d’interès comú, especialment quan hi hagi actes incívics a l’edifici, tant en els espais privats com en els comuns.
Solament amb una gestió política exemplar, en què la justícia social, el bé comú i el respecte mutu entre governants i governats siguin el procediment habitual, podrem aconseguir avançar cap a una societat més sostenible.
