Cada cop és menys habitual presentar-te a casa d’un amic sense avisar, per fer una visita: “És que passava per aquí”
En els darrers mesos he començat a picar el timbre d’una persona, amb pis a la Rambla. No només quan hem quedat que passaria per casa seva a fer una visita, sinó també sense avisar abans.
I estic sorprès del gaudi que trobo a l’acte espontani que em neix del cos i diu: “Va, pica, a veure si és a casa”. Una visita sense transcendència, com demostra el fet que si no hi és, segueixo el meu camí tranquil·lament. O sigui, realment no volia res urgent.
És una visita sense propòsit, però no pas sense utilitat. O sigui: no té urgència, però si pujo, petem la xerrada, em convida a un cafetó…
No estic inventant la sopa d’all! Ho sé. Però estic flipant amb mi mateix, en el sentit que feia molt que no freqüentava tant una casa aliena i a la qual em podia presentar sense avisar.
Però… Sempre hi ha un però. Presentar-se sense avisar és una manca de respecte? L’hauria d’haver avisat primer WhatsApp i que fos una visita pactada? Es pot emprenyar la meva amistat, parella o familiar per plantar-me al seu portal sense dir-li prèviament?
He compartit converses en els darreres setmanes amb amistats que asseguren sentir una “invasió de la intimitat” que algú es presenti sense avisar. També hi havia bastant coincidència a apuntar cap a mares i pares com les úniques persones que els visiten.
Amb independència del que senti cadascú, s’apunten tendències clares. En primer lloc, la progressiva desaparició de les visites sobtades (el mític “passava per aquí”…), encara més si és sense avisar.
En segon lloc, l’assumpció de WhatsApp com a codi compartit per acordar una cita (“Ei, et va bé si passo per ca teva en 15 minuts, que vaig al centre?).
I m’atreviria a dir que s’està reforçant la separació de l’esfera pública (carrer) de la privada (casa), en què la interacció social es reserva per a l’espai exterior.
De fet, s’explicaria per la progressiva pèrdua del sentiment de comunitat veïnal (no sabem qui són els nostres veïns de l’escala ni de carrer).
Si m’està llegint algun amic: pica el timbre, que si em va fatal, ja et diré que estic mol liat. I així recuperar aquell infantil: “Què hi és, l’Ander?”.
