Xavier Roca és doctor enginyer industrial per la UPC des del 2005, i professor a la UPC a Terrassa des del 1999. És també el primer i fins ara únic director de l’Eseiaat (Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aerospacial i Audiovisual de Terrassa), després de la fusió de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET) i l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT), l’any 2015. L’any 2020 va ser reescollit al càrrec.
Han passat de pressa aquests 8 anys?
Sí, molt ràpid. Han estat 8 anys apassionants.
Primer director de l’Escola, una pandèmia pel mig i sent l’únic candidat durant la reelecció… Tot ple de reptes, oi?
Han estat anys que, menys normals, han estat de tot. Sí que portàvem reptes incorporats nosaltres mateixos com a estructura i entitat que és la UPC, i a més han vingut molts reptes sobrevinguts, tant a nivell geopolític com a nivell d’una pandèmia.
Vam començar com a primer director electe de l’escola nova, de la unió de dues escoles que portaven dotzenes d’anys per separat i amb poca comunicació entre elles. En el moment de posar les dues comunitats a treballar conjuntament, el primer repte era desfer malentesos que poguessin haver, i fer que tots estiguéssim al mateix vaixell i reméssim junts per guanyar molta musculatura com a escola.
Fer una escola nova no vol dir canviar el nom i ja. De dues maneres de treballar diferents, havíem de començar de 0 tots els procediments. Tens l’avantatge de poder començar de 0 i no amb la inèrcia antiga. A partir d’aquí vam poder construir una escola que ara mateix, a nivell de gestió, és molt més moderna i molt més àgil que d’altres que potser porten un segle funcionant i ara potser els costa fer segons quins canvis.
Va costar fer front a la pandèmia?
El gran avantatge que vam tenir és que ja estàvem rodats. Si ens hagués agafat al minut 1, amb res consolidat com a escola, hagués estat molt més complicada la gestió interna. El fet que ja portàvem 4 anys funcionant i consolidant-nos va fer que, entre cometes, fos una mica més fàcil assumir una pandèmia com aquesta. Ja estàvem corrent, només vam haver de canviar la manera de córrer.
Quins són els objectius que vau complir dels quals et sents més orgullós?
Els objectius amb els quals vam començar fa 8 anys, diria que els vam assolir molt més ràpid del que podíem arribar a pensar. De fet, no hauria pogut imaginar mai que seríem el que som ara mateix. L’impacte, el que estem generant com a escola… Supera totes les expectatives.
El primer objectiu era aconseguir que tothom se sentís part d’una comunitat. Que tots fóssim un, i assolíssim una certa pau interna. Jo pensava que potser trigaríem una mica més, però en dos anys, la gent ja tenia clar que estàvem per caminar endavant. Em sento molt satisfet d’haver creat aquest sentiment de pertànyer a una comunitat com la que és l’Eseiaat ara. També és veritat que a l’hora de fusionar escoles, sumàvem el que cadascuna tenia per separat. Llavors, tot junt, ja no sumes, multipliques. Ens vam convertir automàticament en l’escola més gran de Catalunya. Jo sempre deia que l’objectiu no era ser una escola gran, que ho som per números; era ser una gran escola. Això no és tenir només molts estudiants, és també tenir molta transferència amb empresa, molta recerca, moltes internacionalitzacions, estar molt present en el territori. I ara estem a tot arreu, i som partners actius del que faci falta.
Això ha facilitat que curs rere curs, durant aquests 8 anys, les notes de tall de l’Eseiaat han anat pujant constantment, de manera que ara som una escola de primera opció. Hem aconseguit que gràcies a ser aquesta gran escola amb veu única, hem pogut participar i ser molt importants en moltes coses del nostre entorn: Terrassa, Vallès, Catalunya, i en molts àmbits nacionals i europeus.
Quin balanç faries d’un mandat i de l’altre?
El primer mandat va ser de fer més feina interna. Vam estar molt a sobre de detalls i funcionament intern de l’Escola. Perquè encara que no ho sembli, tenim més de 4.000 estudiants, 20 titulacions diferents i complementàries entre si, de graus i de màster. Hi ha universitats a Espanya més petites que aquesta escola. Aquells primers 4 anys havíem de deixar molt ben engranada la màquina perquè funcionés. I ho vam fer gràcies a l’equip i la comunitat.
Al segon, amb les estructures funcionant ja, m’hi he pogut dedicar una mica més a la part externa. Obrir contacte amb associacions i institucions internacionals. Hem pogut obrir horitzons nous, que en el fons són oportunitats que retornen cap a l’Escola, i que al final, transformen el territori, que era una altra de les nostres missions.
Hem pogut fer avançar el nivell tecnològic i industrial del nostre entorn. Hem pogut potenciar que el nostre professorat pugui fer una recerca avançada per aplicar-la a les classes, i que els i les estudiants puguin arribar a fer-ho, i aplicar-ho en transferència a les empreses. És del que me’n sento més orgullós, de la nostra implicació en el món empresarial. En un any, arribem al voltant d’uns 1.300 convenis de pràctiques en empreses. Qualsevol institució del nostre entorn, quan pensa amb la tecnologia, ens ve a buscar. Ens veuen com un agent actiu. Ens hem convertit en una mena d’estructura d’estat. És un gran treball de molta gent de tota la comunitat. M’he quedat gratament sorprès de la molt bona gent que he conegut, de l’intel·ligents que arriben a ser. Quan treballes amb la gent t’adones de tot el seu potencial, i quan tots remem junts, tot és més fàcil.
Com diries que és la relació entre la universitat i Terrassa?
Som l’enveja de la resta de campus de la UPC, perquè Terrassa té molt clar que la universitat fa 123 anys hi és. Amb el temps, ens han convertit amb un element que forma part de Terrassa. He viscut 3 períodes d’alcaldies i tothom ha tingut sempre molt clar que som un element importantíssim. Generem riquesa, absorbim molta gent que no és de la ciutat que ve aquí a estudiar, molts dels quals acaben vivint i treballant aquí, muntant empreses… En certa manera, ajudem al fet que Terrassa vagi més bé.
Terrassa és una ciutat de coneixement i de valor afegit?
Penso que el Vallès és Hollywood. Té un dinamisme espectacular. Té una forma de pensar i de treballar que ja ve de centenars d’anys enrere amb el tèxtil. Moltes vegades, el problema acaba sent que internament, dins del mateix Vallès hi ha gent que acaben sent poc generosos a l’hora de fer segons què. En el moment en el qual la UPC, una marca blanca que tothom veu que no tenim interessos particulars amb res, ens posem pel mig. Confien en nosaltres, i així, som el punt d’unió entre sectors i associacions o institucions que acaben veient que nosaltres podem deslligar o començar projectes. Saben que nosaltres no tenim un interès personal, particular ni econòmic, sinó al revés, tenim aquesta vocació de servir al país i ajudar.
Aquí no tenim ni platja per fer turisme ni pistes d’esquí per anar a esquiar. Aquí tenim indústria, i tenim una escola que fa enginyers i enginyeres en un entorn tan ric a nivell d’indústria, que fa que a nosaltres se’ns obri el món. Vagis on vagis trobes oportunitats. Potser, de vegades, a l’empresa li costa fer aquest primer pas, però si hi vas tu i t’hi aproximes, ràpidament trobes oportunitats.
L’Eseiaat és una bona veïna de Terrassa?
El màxim que podem. La nostra màxima és que som un campus urbà, pel bo i pel dolent. Això vol dir que si ara volem créixer, no podem expropiar els habitatges del voltant perquè això no agradaria a ningú. Però sí que és veritat que no ens cal que creem serveis, ja els tenim al voltant. Aquests més de 4.000 estudiants, més els de l’ESCAC, més els de l’escola d’infermeria…, tot genera un ecosistema de gent jove movent-se amunt i avall que fa molt orgull. És un eix comercial de la ciutat. Aquest moviment de gent jove hi ha donat aquesta vida. En aquest cas, sí que la ciutat ha gaudit de tenir aquí la universitat, i la universitat gaudeix del fet de ser part d’una ciutat amb ADN universitària.
Quins són els projectes que t’ha fet més il·lusió compartir amb la ciutat?
Tenim 16 edificis aquí, dins d’aquest entorn urbà excel·lentment posicionat. Sempre dic que la universitat ha d’estar oberta, i a mi m’agrada molt quan constantment hi ha activitats o actes d’associacions o d’institucions que venen a la sala d’actes, o que ens demanen alguna aula. Entren amb orgull a la seva universitat, i jo estic orgullós que puguem obrir-la. En el fons, a part de fer classes i recerca, formem part del nostre entorn. Tenim unes instal·lacions que, tenir-les al juliol o a l’agost tancades, és un luxe. Al cap de setmana també. Obrim les portes a la ciutat perquè no deixa de formar-ne part del seu sistema cultural. Fins i tot, de vegades, la proposem per diverses activitats.
I ara al futur… No t’allunyes gaire…
No… Ara, quan deixi de ser director de l’Eseiaat, al cap d’uns dies, seré nomenat delegat al rector pels estudis en Medicina de la UPC, que els farem aquí a Terrassa. És un repte espectacular. És un canvi de rol. Aquí el dia a dia és absorbent, i amb aquest altre rol ja no és tant viure el dia a dia, que també, sinó que serà més d’àmbit geopolític, perquè estem començant una cosa de 0, nova.
Estem en fase de definició del pla d’estudis, de captació de professorat mèdic…, Hi ha una sèrie de coses que porta una feina…, diferent, però no diferent. Perquè tota l’expertesa que m’enduc aquí després de tants anys, em serveix per poder llançar-me amb aquest repte.
No és una sensació de vertigen com podries haver tingut fa 8 anys?
Ni punt de comparació. Fa 8 anys sí que tenia vertigen, molt. Estava convençut del que fèiem, però sempre sorgeixen dubtes. Aquesta experiència fa que es puguin prendre decisions amb un tema que és completament nou, amb molta més seguretat. Ara hi ha il·lusió, molta il·lusió. És un repte transformador de ciutat. Terrassa pot arribar a tenir l’Escola d’enginyeria més gran de Catalunya – que ja la té -, la tercera d’Espanya en aquest cas, i una facultat de medicina. A veure quantes ciutats, a banda de les grans capitals tenen aquestes dues potències. Et situa com a ciutat, directament a la Champions.
