Conversem amb Didier Boutiana a Sant Cugat, on avui actuen a l’Auditori, abans de la seva actuació a Terrassa dissabte (20 hores).
Des d’Occident (o Europa), tenim tendència a “exotitzar” la vostra cultura i els vostres espectacles? És una percepció natural i no es pot negar: la Reunió té un component exòtic per a l’exterior. Però la meva proposta artística és universal. Ens inspirem en les nostres tradicions —les sonoritats, els mecanismes i els rituals— per crear obres originals. Observem el món a través del prisma de la nostra cultura, però amb una connexió profunda amb la realitat global.
L’aspecte espiritual és molt present en la vostra obra. Com definiu aquests corrents espirituals? Com els integreu en la vostra dansa? La Reunió és una illa impregnada de creences espirituals i rituals. Vivim en un sincretisme on diverses tradicions coexisteixen i s’alimenten mútuament. Em nodreixo d’aquest llegat per crear. Per exemple, el cercle és una forma geomètrica omnipresent en els nostres rituals. Simbolitza alhora connexió i exposició: en el cercle, veiem i som vistos.
Combineu dansa i tècniques d’autodefensa. Hi ha una tradició de combat cos a cos a la Reunió? A banda de la dansa, practico Krav Maga. A Sol Oblige, vaig voler donar als ballarins una presència guerrera: es mouen entre l’atac i la defensa, amb una actitud combativa davant les proves que els esperen. A la Reunió també tenim el moring, un art marcial similar a la capoeira brasilera, però amb una diferència clau: el contacte és permès. El moring forma part de la nostra cultura des de la infància, gairebé és innat i està profundament arrelat a la nostra tradició.
Fusioneu la dansa amb hip-hop: com aconseguiu que aquesta combinació sigui orgànica? Cada espectacle té el seu propi llenguatge. Jo vinc del breakdance, però els ballarins de Sol Oblige provenen de la dansa contemporània. Amb ells, aplico el que he après del hip-hop: el gust per la performance, el risc, l’esperit de grup, l’energia crua que impulsa a superar-se.
Presenteu la peça “Sol Oblige”, que explora la relació entre l’ésser humà i la terra. Com es tradueix en el vostre llenguatge coreogràfic? Treballo a partir de dues nocions essencials: el ritu i el combat. La història emergeix dins del grup, que pot actuar com una única entitat davant el món o, per contra, qüestionar-se sobre els individus que el conformen. Aquest moviment entre unitat i singularitat estructura la meva coreografia.
La cultura de la Reunió se sent escoltada per França i les seves institucions culturals? Crec que sí. Disposem d’ajudes similars a les de la metròpoli i comptem amb espais culturals destacats, com el Théâtre Luc Donat —on soc artista associat— o el Théâtre Champ Fleuri. És cert que la distància amb Europa de vegades ho complica tot, però aconseguim exportar les nostres obres. I el nostre horitzó no es limita només a Europa: mantenim relacions culturals amb altres països i illes de l’oceà Índic, com Madagascar, Sud-àfrica, Moçambic o l’Índia. Cultivem un esperit d’autosuficiència i una certa independència artística i cultural respecte a França.
Boutiana amb el gestor cultural Josep Alcaina, dijous a Sant Cugat
L’illa de la Reunió, com a antiga colònia francesa, aspira a la independència? O bé l’autonomia actual és suficient per preservar la seva llengua i cultura? La Reunió és un exemple d’equilibri entre el seu estatus de departament d’ultramar i una identitat cultural única. La llengua i la cultura criolles es preserven, especialment a través de l’educació. Òbviament, sempre hi ha marge de millora, però tinc la sensació que la nostra veu és escoltada. Els artistes locals tenen un paper fonamental en la transmissió de la nostra cultura a les noves generacions.
En una regió marcada per influències europees, africanes, índies i xineses… Heu aconseguit salvaguardar la identitat pròpia? La Reunió té una identitat pròpia, que s’expressa a través de la seva llengua, els seus rituals i la seva música. Tot i les influències externes, treballem constantment per preservar la memòria dels nostres avantpassats. Aquest mestissatge ha donat lloc a diverses comunitats criolles: els Kafs, descendents d’esclaus; els Malbars, provinents dels treballadors indis que van arribar després de l’abolició de l’esclavitud; i els Zarabes. Cada comunitat conserva rituals específics, però la llengua criolla i la història compartida ens uneixen.
En aquest món interconnectat però amb distàncies físiques evidents, com ha arribat una companyia de la Reunió a formar part de la programació de dos teatres de referència a Catalunya, compartint cartell amb el Béjart Ballet Lausanne? El nostre somni és brillar tant a escala local com internacional. Per assolir aquest objectiu, hem treballat conjuntament amb Bridge to Arts i el nostre agent artístic Josep Alcaina, en un pla estratègic de projecció artistica internacional. Aixo ens ha permès identificar moltes similituds culturals i artístiques entre el poble reunionià i el català. Així és com hem passat a formar part de les temporades artistiques de la Factoria Cultural de Terrassa i del Teatre-Auditori de Sant Cugat.
Le Sel de la Terre és també una obra poètica que reflexiona sobre l’emergència climàtica? No exactament. El títol prové de la Bíblia: «Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal perd la seva força, amb què la salaran?» (Mateu 5:13). Molts artistes han recuperat aquesta expressió per retre homenatge als éssers humans i recordar la seva influència en el món. Amb aquest espectacle, m’inscric en aquesta tradició, interrogant-nos sobre el nostre lloc i responsabilitat en el cicle de la vida.
