Una confessió dita en família: “Fa 25 anys que no veig res del que faig”. La frase és de Pere Arquillué. La família són els 270 espectadors que van omplir la sala noble del Cinema Catalunya, per veure “Tierra baja”.
La fórmula no falla i la conclusió evident és que tampoc ha vist la pel·lícula que co-protagonitza, juntament amb Aitana Sánchez-Gijón. “No l’he vista. Encara! Però us diré per què”, va arrencar davant del públic.
“Fa uns 30 anys que vaig rodar la sèrie “Arnau”. I es va fer una estrena en un cinema. Però quan vaig veure la meva cara en 3×4 metres de gran, em va fer tant d’impacte… Que fa 25 anys que veig res del que faig”.
El mateix afegeix que no és tan fàcil, dir-ho. “Hi ha directors als quals no els fa gràcia… I alguna gent pensa que és una frivolitat”, reconeix. Però no se sent capaç.
I amb el teatre és geofísicament impossible que es vegi. “Tenim una virtut al teatre: és en directe i, per tant, no ens podem veure”.
Arquillué, al Cinema Catalunya / ALBERTO TALLÓN
Però finalment dona una petita treva: “Sí que he vist alguna coseta, de reüll, mentre cuino…”.
Una -potser- sorprenent revelació d’un dels principals actors de l’escena catalana, que ahir es va emportar el públic a la butxaca amb un discurs àgil i per moments tendre. Com la dona gran que va alçar la mà per dir-li que el coneix des que era petit: “Treballava amb la teva mare”.
Rodagte fa 2 anys
Un públic que va veure “Tierra baja” i els seus bells paisatges del Baix Aragó. “Vam fer el rodatge en una masia i un poble preciós”, recordava ahir Arquillué. “Bé, tampoc és que ho recordi tot al detall, perquè això del cinema, de vegades és una collonada: Vam rodar fa 2 anys i em queda una mica lluny”.
Però tornat a la pel·lícula, va alabar “Tierra baja” per treure petroli del baix pressupost. “És una ‘peli’ molt petita… Però gran, d’ànima. Quan no hi ha finançament, s’aguditza l’enginy”. De fet, va donar una dada, per dimensionar-ho: “Si habitualment en un rodatge d’una pel·lícula treballen entre 100 i 125 persones, en aquesta érem tot just 30 i vivíem allà mateix”.
