Joan Roma i Cunill
Molta gent només pensa en ciutats quan sent parlar de manca d’habitatge o de lloguer tensionat.
És a dir, que creix any rere any, sense aturador, fins al punt d’obligar els governs a legislar per poder frenar aquesta situació. Bé, no vull parlar avui d’aquests casos de ciutats, sinó del que passa en comarques de muntanya, acollidores de desenes de milers de segons residents o turistes de temporada que omplen hotels, càmpings, cases de turisme rural o acollits en altres modalitats, cada vegada més complexes i diversificades.
Tots els excessos produeixen problemes i, lògicament, també passa en aquest cas. Si abans els visitants de temporada tenien casa seva, ara el nombre s’ha incrementat notablement en molt pocs anys, cosa que ha motivat augments desorbitats dels lloguers, d’una banda, i del preu dels terrenys i de les cases buides, de l’altra.
El resultat és que la gent que s’ha volgut quedar i no tenia casa ni habitatge propi no en troba en condicions raonables. No pot competir amb gent de fora, disposada a pagar el doble o el triple del que havia estat normal. Tampoc en aquestes comarques s’havia pensat en la construcció de pisos per a lloguer assequible. Normalment, sempre hi havia alguns pisos de lloguer, però això s’ha acabat. Hi ha multitud de pobles sense ni un sol espai per llogar.
Què fer en aquests casos? Doncs, en primer lloc, recordar a les administracions dites superiors, Govern Central i Generalitat, que en els seus plans de construcció d’habitatge públic han de figurar-hi les comarques de muntanya més tensionades. Les més conegudes són la Vall d’Aran i Cerdanya, però es van ampliant cada any que passa, i ara mateix també hi podem posar l’Alt Berguedà i altres d’adjacents.
Em consta que així es preveu als plans de les dues administracions. Tant la ministra com la consellera han deixat clar que pensen actuar en aquests territoris. Ara bé, també en aquest àmbit haurien d’actuar els ajuntaments. I em consta que alguns ja ho estan fent, com podem veure en diversos mitjans informatius. Almenys, una vintena de municipis han iniciat tràmits per rehabilitar els antics pisos dels mestres o del metge, del secretari o de guardes rurals, etc. que es trobaven en desús.
Altres han mirat els seus POUM (plans d’urbanisme) per veure on poden actuar per construir pisos de lloguer. És lògic que els ajuntaments actuïn ara, ni que sigui un pèl tard, quan veuen que treballadors i jovent del poble no troben pis i han de marxar cap a altres indrets o posar-se a viure en caravanes o amuntegats als pocs pisos disponibles.
Vista l’escassedat i la necessitat, cal anar cap a decisions fermes i llargues en els temps. Tot el que està relacionat amb urbanisme i construcció és lent, però proposo començar per comprar cases velles i rehabilitar-les. Així, guanyem per dues bandes. I si tan sols tots els municipis tensionats veiessin que el seu ajuntament destina un 20% anual de la recaptació en IBI (impost de béns immobles), segur que en pocs anys el problema quedaria resolt. És qüestió de voluntat i decisió. De diners en tenen. Millor destinar-los a aquesta necessitat que a d’altres menys essencials.
