Xavier Marcet
Al matí, la llum s’escola per l’arcada de la plaça davant el Santuari amb un roig ataronjat que sembla voler tintar la muntanya d’energia. És l’alerta d’un nou dia de brogit al voltant del Santuari.
Des de l’habitació de l’hotel veure deserta la plaça de Santa Maria davant del Santuari resulta un espectacle insòlit. No hi ha turistes, no hi ha paradistes, no hi ha excursionistes. Caminem fins a la creu de Sant Miquel a primera hora del matí. El sol completa una llum suau que desperta la Mòmia, l’Elefant i la Prenyada. Just a sobre el monestir les ermites i el castell del diable prenen la llum amb la familiaritat que confereix la claror continguda de l’hivern. En tot plegat hi ha una mica de postal interior. Per a mi, com per a molts, Montserrat ens porta el record dels pares, que no faltaven mai a la vetlla pel dia de la Mare de Déu, o em recorda els avis pel camí dels Degotalls, “fiambrera amb llumillu i aigua amb litines per a l’àvia i per a mi, i una bota de vi per a l’avi!”. Montserrat és una geografia única al món. Però també una geografia de records íntims per a molts catalans.
Vaig estar molts anys sense pujar a Montserrat, i no sé explicar-ne els motius. Potser la massificació, que fa mandra. Però de fa un temps, per motius diferents, m’ha tornat a captivar la muntanya amb tot el que suposa, natura, espiritualitat, la vida monàstica, la història. Tanmateix, Montserrat convida a una serenor diferent. De dia, però, més de tres-centes persones hi treballen i gestionen uns serveis buscant l’equilibri entre els serveis massius i preservar una mica l’espiritualitat. Des d’un punt de vista econòmic, l’ecosistema de Montserrat és molt interessant, inclosa la seva impremta, la més antiga d’Europa en funcionament.
Gràcies al pare Ignasi Fossas, avui servint a la seva comunitat des de les més altes responsabilitats benedictines, em va interessar molt la connexió entre la regla de Sant Benet escrita el segle VI i el management actual. La definició de la figura de l’abat que es fa en la regla de Sant Benet és encara avui una descripció excepcional del sentit del lideratge. Passejar per dintre el monestir, veure la seva biblioteca impressionant o el seu claustre interior que conserva una calma insòlita m’ha fet redescobrir Montserrat. He pensat molt en el meu pare. He pensat en el vincle familiar amb la muntanya. És clar, amb la figura de l’Abat Marcet, que de cop m’ha començat a interessar.
Amb un grup d’empreses hem estat treballant a Montserrat un parell de dies. Hem estat voltats d’una austeritat amable que convidava i no condemnava. Tots eren homes i dones que dirigien empreses amb força gent darrere. Crec que la serenor de Montserrat ens ha ajudat a mirar les nostres empreses amb més humanitat. Sens dubte, Montserrat és un bon lloc per al “management” humanista. Mirar l’empresa com una comunitat de gent que transita d’un propòsit a un llegat i que ha de guanyar diners perquè si no, tanca. Mirar l’empresa com el millor artefacte social per crear valor corporatiu i valor social en forma de prosperitat.
És el mil·lenari de Montserrat. Com a commemoració, al Museu hi ha una representació extraordinària de l’evolució dels seus edificis del conjunt de l’Abadia. Una història d’ermitans, de monjos, de peregrins, d’excursionistes, de turistes. Amb episodis de creixement i de destrucció (la història de la destrucció total provocada per la Guerra del Francès fa pensar molt). D’altra banda, he tornat a veure la col·lecció Sala Ardiz que vertebra el museu d’art. Té peces excepcionals. Un Caravaggio inoblidable, sobretot, però molt més. Així com el museu m’ha semblat més extraordinari del que el recordava, he trobat el “mapping” de la basílica més aviat justet. “Son et lumières”, justets.
Finalment, el nou lema ampliat del mil·lenari convida a pensar. “Ora, labora, lege, Regete Ipsum”. M’agrada la reivindicació de la lectura com a espai de creixement personal, com a llavor dels creixements personals que neixen de dintre i permeten conèixer-se millor un mateix. Completen bé el tradicional “Ora et Labora”. La cadència de la pregària i el treball. “Laudes, Tercia, Sexta, Nona, Vespres…”.
Ja em perdonaran els lectors per aquesta expansió personal. Prenguin-la com una invitació a redescobrir Montserrat en el seu mil·lenari. A fer-se seu el mil·lenari. Viure a prop de Montserrat és tenir molta sort. De tant en tant m’agrada de recordar-m’ho. Avui ho comparteixo amb vostès.
