Salvador Cardús i Ros
Vivim en uns espais socials més limitats del que pensem. Només de tant en tant, casualment, entrem en territoris que ens són estranys tot i que poden estar ben a tocar nostre des del punt de vista físic i geogràfic.
Un dia, un net t’explica el comportament d’uns companys de classe que delaten l’existència de mons familiars radicalment contraposats al nostre. Un altre dia, un amic t’explica conductes de pares en relació amb l’escola que t’haurien estat inimaginables. O llegeixes com és l’experiència de qui fa selecció de personal i explica casos d’individus que suposadament busquen feina, però que es comporten des del surrealisme més descarnat, entre còmic i dramàtic. Però són mons que segueixen “allà fora”, amb els quals no topes de manera directa.
Tanmateix, a vegades, i per circumstàncies excepcionals, sí que entres en contacte amb aquests altres mons, ni que sigui només de manera tangencial, amb un petit fregadís. Darrerament, en ocasió d’haver de compartir una habitació d’hospital quan feia companyia a uns familiars, n’he viscut dos casos que m’han inquietat. En un, vaig haver d’escoltar la conversa telefònica, ininterrompuda, durant més de quatre hores —simultània amb diversos interlocutors— i en veu alta, sense cap vergonya, de la jove cuidadora de l’altre ingressat. Les qüestions personals, familiars, sentimentals i fins i tot íntimes, que s’hi ventilaven, a voltes amb una duresa extrema, a voltes d’una frivolitat insòlita, feien encongir el cor escoltades de boca d’una noia que no podia tenir més de 17 o 18 anys, mare ja d’un parell de criatures. Érem a tres o quatre metres de distància i érem a la mateixa ciutat i, tanmateix, era obvi que vivíem en dos mons culturalment absolutament desconnectats, inintel·ligibles l’un per a l’altre.
L’altre cas, d’entrada, no mostrava una distància tan gran, però la desconnexió entre el meu món i el de l’altre seguia sent enorme. El familiar del malalt amb qui es compartia habitació era una persona catalanoparlant, de pares provinents d’una capital d’una comarca interior, però de molt menuda conciutadana terrassenca. La sorpresa, però, va arribar per dos comentaris aparentment banals però extraordinàriament significatius. Primer, per una observació sobre com havia trobat de bonic el centre de la ciutat… on mai no havia estat. Ni el Passeig, ni la Font Vella, ni la Plaça Vella. En més de quaranta anys. Segon, en veure que llegia el Diari de Terrassa, va preguntar amb un punt de sorpresa si és que encara existia i que recordava que el seu pare, feia molts anys, el comprava. Que hi ha terrassencs que no coneixen l’existència de les Esglésies de Sant Pere, o que mai les han visitat, d’acord. Però que no saben que “encara” existeix el Diari de Terrassa? Que mai no han passejat pel centre de la ciutat?
Sí: hi ha universos paral·lels al nostre, però no cal que ens ho diguin les teories quàntiques dels físics Hugh Everett o de Philip K. Dick. Parlem d’universos socials, en una mateixa ciutat, on es viu amb paràmetres i coordenades desconegudes les unes de les altres, que mai no es troben tot i tenir-los a tocar. Són mons culturals que es mouen en espais paral·lels i que només l’atzar els posa en contacte de manera esporàdica i excepcional. I, és clar, llavors, per un temps limitat, en una conversa, en una expressió, potser per la indumentària amb què vestim, si és que hi parem prou atenció, intercanviem mútuament una mateixa mirada d’incredulitat. Diem: “Vols dir?, Sembla impossible”. “En quin món viuen aquesta gent!”.
Per cert, per estimar res, també una ciutat —sí, parlo de la campanya “T’estimo Terrassa”—, cal conèixer-la. Però, quina és la Terrassa que estimem?
