La “reconquesta” ha començat al pont, però obtindrà més guany territorial amb el vial de cornisa. El barri de Terrassa que és més que un barri va recuperant, en tasca de formigueta, una part de la superfície que tenia fins el moment en què va perdre la indepèndència.
Podria semblar el fruit d’un acord d’armistici, però no ho és perquè no va haver-hi mai guerra oberta (no consta), encara que sí picabaralles històriques, desacords, i, al final (que va ser el principi d’això) una annexió-fusió de la qual fa uns mesos es van complir 120 anys. Diguem-ne que es tracta d’una recuperació, si es vol simbòlica, natural, del que l’Antic Poble de Sant Pere de Terrassa va perdre, passant (atenció) dels 150 quilòmetres quadrats de terme als 0,08 quilòmetres quadrats de barri; això sí, un barri que és més que un barri. És el que va ser Sant Pere en origen, aquell nucli que es va construir en el segle XVI vora les Esglésies de la Seu d’Ègara, aquell poble independent fins l’any 1904 i que ara, amb les obres del pont de Sant Pere i, sobretot, amb la futura construcció del vial de cornisa sota la Seu d’Ègara, podria guanyar més de 800 metres quadrats.
De poc a més
Anem a pams, de poc a més. Les obres de rehabilitació del pont de Sant Pere no sols han deixat un viaducte del segle XVII restaurat, estabilitzat i molt més visible i net. El pont travessa el parc de Vallparadís, unint el Centre amb l’Antic Poble de Sant Pere, però una particularitat dels acabats converteix una part del costat “terrassenc”, al carrer de la Creu Gran, en una part de l’Antic Poble.
La “reconquesta” ha començat al pont, però obtindrà més guany territorial amb el vial de cornisa. El barri de Terrassa que és més que un barri va recuperant, en tasca de formigueta, una par de la superfície que tenia fins el moment en què va perdre la indepèndència
L’explicació, admesa fins i tot per tècnics municipals: l’empedrat en aquesta banda és molt similar a l’existent “a l’altre costat”, per la qual cosa l’estètica de la urbanització final indueix a pensar que l’Antic Poble, ara, comença abans del pont quan caminem des del Centre per accedir a la plaça del Rector Homs (la de les Esglésies). La col·locació d’un monòlit informatiu just aquí, just on es posava el burot, contribueix a la teoria de la “reconquesta”.
Nova rampa de connexió amb el parc de Vallparadís / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Com recorda l’associació veïnal de l’Antic Poble, el burot “era un funcionari de l’Ajuntament de Terrassa que s’encarregava de cobrar impostos (anomenats consums) per l’entrada de certs productes cap a la vila. El 1876 en va posar dos per controlar l’entrada des del del poble de Sant Pere de Terrassa. Un a l’extrem del pont que toca a Terrassa i l’altre al final del carrer Sant Joan, on hi havia l’antic camí de Sant Pere des del Mas Adei. La del carrer de Sant Joan era una burota (una dona) que s’encarregava de regirar els faldilles de les dones, ja que era on hi solien amagar els productes per esquivar el control”.
El guany de veritat
Aquí, però, en l’extrem del Centre, la “reconquesta” frega una superfície de 50 metres quadrats. Poc sembla. El major “guany” en el procés de restitució d’espai està a l’altre costat, per sota de les Esglésies i encara no hi ha data, ni diners, per escometre l’obra, encara que sí projecte (es calcula que amb una inversió d’uns 700.000 euros). Parlem de la creació d’un vial de cornisa entre els carrers de la Rectoria i de Josep Rigol i Fornaguera, de la construcció d’una espècie de mirador de la Seu d’Ègara per sota, d’una sort de passeig que servirà de circumval·lació del conjunt monumental.
Aquí sí, aquí l’en altre temps poble dominant en extensió guanyarà una mica de terreny (no edificable, per descomptat). No cap al nord, és cert, la qual cosa constituiria la restitució autèntica, sinó cap al parc de Vallparadís, però val més això que res.
Segons el projecte executiu. redactat al gener del 2019 però aprovat quatre anys més tard, la superfície total d’intervenció és de 750,55 metres quadrats. En els últims mesos, l’Ajuntament ha dut a terme en aquest espai una obra de substitució de les antigues rampes metàl·liques per altres més accessibles, però aquesta reforma guarda un fonament afegit per a un futur que es vol immediat. Com apunta Jaume Rosset, president veïnal, aquesta estructura d’accés està ara a més alçada que la rampa anterior, amb l’objectiu de facilitar després la connexió amb el vial de cornisa, que serà un voladís. “Es pot intuir el que serà el vial”, indica Rosset. Es guanyarà terreny a l’aire.
/ NEBRIDI ARÓZTEGUI
Abans de l’annexió, Sant Pere tenia set parròquies, i els avantdits 150 quilòmetres quadrats. Per donar una idea total del que significava això, una dada: Terrassa compta en l’actualitat amb 74 km², i el terme santperenc incloïa també Sant Julià d’Altura i Sant Vicenç de Jonqueres, amb el nucli de la Creu Alta, que va passar a Sabadell. “La major part de Sant Pere va passar a Terrassa, però bona part, també a Sabadell. En realitat, la meitat del terme actual de Sabadell formava part de Sant Pere”, recorda Rosset. Res se sap de cap intent de restitució, per insignificant que sigui, de la ciutat veïna.
El poble el terme del qual envoltava Terrassa sense deixar-la expandir-se va passar a barri de majors dimensions del que és ara, perquè incloïa “possessions” a l’altre costat del passeig del Vint-i-dos de Juliol: la placeta de la Creu, el tram sud de la carretera de Matadepera, fins al carrer de Ponent i el d’Ègara. Però la vida comercial trobava nous focus cap al nord. El 1983, el veïnat es va escindir de Sant Pere formant la seva pròpia associació, retirant-se al seu nucli dur, el pintoresc Antic Poble que ocupa el morrot format pel torrent de les Bruixes i el Monner. Onze carrers. Va ser una retirada estratègica, per recuperar forces, perquè ja se sap que en geopolítica els anys es mesuren per dècades.
Aquell intent
Va haver-hi altres intents de guanyar espai, com el resultant de les obres impulsades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, entre 1918 i 1920, quan es van enjardinar unes escales d’accentuada verticalitat que conduïen fins a la font de Santa Maria. Aquell espai, no obstant això, es va deteriorar i el poble va tornar als seus límits urbans. Les forces santperenques, replegades, no s’han rendit. Comença una lenta reconquesta.
