Opinió

Analfabetisme, encara?

Joan Roma i Cunill

He de reconèixer que una de les coses que més em va sobtar, en temps del servei militar, va ser topar amb amplis col·lectius d’analfabets. Parlo de molts anys enrere, però allà vaig descobrir una Espanya que desconeixia.

Centenars de joves, procedents sobretot d’Andalusia, però també de les Castelles i Extremadura, conformaven una part important del contingent militar destinat a Catalunya.

En tant que caporal primer, en funcions de sergent, em tocava rebre’n una part i organitzar els primers temps a la caserna. Era allà que alguns demanaven que els llegís les cartes que els arribaven del poble, escrites pel capellà, el mestre o algú de l’ajuntament, i em tocava contestar-les, al seu dictat. Temes personals, temes familiars, temes de tota mena conformaven el contingut. I, en estones perdudes, hi havia moments per fer algun curset abreviat per ensenyar a llegir i escriure.

Ja havia oblidat aquells temps, quan heus aquí que amb els nouvinguts, procedents de terres llunyanes, arriben joves analfabets. Aviat farà vint-i-cinc anys que dedico unes hores a la setmana a exercir de professor voluntari de la Creu Roja, al Centre Internacional de Protecció als Refugiats, a Berga. Al Centre, sempre hi ha una dotzena o quinzena de nacionalitats, però darrerament en venen molts del Senegal, Burkina Faso, Mali, Somàlia, Congo… Un munt de conflictes i guerres diverses expulsen joves a la recerca de feina per poder enviar diners a casa.

La majoria han anat a escola, ni que sigui en uns nivells molt, molt primaris. Tots tenen la seva pròpia llengua materna, afegida a l’oficial, que habitualment és el francès, però el grau de lectura i escriptura és molt mínim. I, entre ells, sempre hi ha qui ve més de pobles petits en què no hi havia cap escola per aprendre les coses més bàsiques. Toca, doncs, recuperar els vells sistemes per alfabetitzar i fer-ho directament al castellà. Després ja tindran ocasió també d’aprendre el català.

El que sorprèn és la mentalització per aprendre i fer tot el que sigui necessari per superar les dificultats. Tenen clar que d’això depèn obtenir papers i poder buscar feina, cosa que els permetrà enviar diners a casa. Allà tenen familiars que esperen ansiosament rebre ajudes, que els confirmarà que el fill, el net o l’espòs ha arribat bé i ha pogut trobar feina. El cordó umbilical s’ha refet, i a poc a poc confien a poder agrupar família o anar allà de visita per explicar què fan i com viuen aquí.

Tot és lent, molt lent, però els contingents es van succeint, i en el meu cas ja fa nou anys que hi soc, al Centre, com a professor de castellà, després d’haver fet quinze anys de professor de català. Els resultats són esplèndids perquè mostren les ganes de treballar, en pau i tranquil·litat, integrar-se i viure aquí tants anys com no es pugui tornar a casa. El temps d’estada és imprevisible perquè els conflictes s’enquisten i compliquen, de manera que la vinguda provisional es va convertint en indefinida, però agraeixen l’acollida i s’integren en la societat que els acull. Són els nous catalans que han agafat el relleu a d’altres vinguts anys enrere. De no tan lluny, però amb les mateixes necessitats i anhels.

To Top