L’escriptora Meritxell Martí i l’il·lustrador Xavier Salomó visiten Synusia, avui a les 12 hores, per participar del Club de lectura d’àlbums il·lustrats amb Còdol. “És una llibreria que apreciem molt, independent, que no forma part de cap gran cadena. I hem de donar suport”, comença Salomó.
De fet, Synusia té un gran espai dedicat als llibres infantils, amb espai per llegir… Creus que en els darrers anys s’ha dignificat l’espai que ocupava el llibre infantil a les llibreries? Ho penso… I és un fet, perquè en xifres, les vendes demostren un increment bestial. Quan la Meritxell i jo vam decidir guanyar-nos la vida amb això, vam haver de marxar a França. I ara, les nostres editorials mares són catalanes, com ara Combel i Flamboyant. El canvi ha estat total. Davant de la invasió de les pantalles, hi ha hagut una mena d’acte reflex, que alerta que no ens estiguem perdent coses. I el llibre és un producte perfecte, pel que fa a disseny! És com la roda: collonuda. Es pot perfeccionar, però la base és la mateixa. La invenció del paper (i la impremta) és una de les grans invencions de la humanitat.
No va a la baixa, davant les pantalles? Jo em passo tot el dia treballant davant la pantalla i en acabar, l’última cosa que vull és més pantalla. Necessito paper. Estic fart del consum ràpid i espontani, tot en diagonal… I les famílies perduren la tradició del llibre. Ara mateix, a Barcelona hi ha més llibreries infantils que a París. Ho peta!
Darrerament, també ha tancat alguna llibreria infantil… És complex. Una cosa és una llibreria i una altra gestionar, a quin barri et poses…
Deies que es preserva la lentitud. I llegir en veu alta! Sembla que només ho fem quan som nens o quan tenim fills. Però no se’ns acut recitar una poesia o un conte a la colla d’amics, davant una cervesa… Voilà! L’altre dia llegia sobre “El club de los poetas muertos” i són canvis socials, històrics… Habitualment no ho fem, però hauríem de fer-ho. A més, l’oralitat requereix un aprenentatge. No és el mateix saber emfatitzar o no, conèixer-ho d’abans…
I per als adults, els vostres llibres tenen alguna doble lectura? Sempre procurem construir històries que parlin a tota la família. De fet, les llibreries els aglutinen sota l’etiqueta “Família”, perquè s’ho passen bé tant els infants com els pares. I els avis. I ho celebrem! Ho agraïm molt. La idea és que s’ho passin bé. Defugim de posar moralitat espantosa als nostres llibres. O ho intentem. Defugim de la didàctica, el que pretenen és que l’infant gaudeixi d’un moment literari i de narració visual.
Tan sols el “divertimento” pot ser el motor de la història, sense pedagogia? A veure, està molt bé que hi hagi llibres pedagògics. I com a pares, en el moment de la criança, hi ha moments en què et sents perdut. Així que, si està enfocat a nosaltres, perfecte. Però no penso que sigui una bona eina per fomentar la lectura. Malauradament, hi ha hagut una superproducció de llibres enfocats als nanos que procuren alliçonar-los sobre com s’han de comportar. Són vàlids, eh? Però l’error és que no els estem oferint literatura i bones històries que els facin vibrar. Si l’heroi o l’heroïna es comporten bé o no, ja ho decidiran ells. No hem de crear manuals.
Abusem de la nostra posició adulta? Estem en una època en què estem delimitant excessivament què és la infància. Intentant que es comportin amb una moral molt predissenyada (i així evitar futurs conflictes). Però la infantesa és salvatjor, error, rebolcar-se en el fang… Estem atabalant els nanos, amb els discursos psicoanalítics dels adults.
Has fet l’exercici de rellegir els teus contes d’infantesa? Jo no recordo de què anaven els meus… I tant! I els conservo com un tresor! I espero que el nostre fill faci el mateix amb la seva biblioteca personal. Són llibres fundacionals, marquen… Probablement, són la causa que jo sigui il·lustrador d’àlbums infantils.
Què llegies? De Roald Dahl “La fàbrica de xocolata”, “Matilda”, “Les bruixes”… També “Alícia al país de les meravelles”, “L’illa del tresor”, la col·lecció de l’Esparvé…
Fa pocs anys, algunes escoles van considerar “inapropiat” el llenguatge de Roald Dahl. Cal apartar-lo? Reescriure’l? Fer un pròleg contextualitzant-lo? Sempre estaré en contra de qualsevol política de cancel·lació. S’ha de llegir tal qual. I després d’haver-lo llegit, decideixes. Però censurar? Em fa por.
