Com és que sent un personatge tan conegut en ambients artístics, passa desapercebut pel gruix de la ciutadania?
Potser perquè (quasi) mai ha fet exposicions de les seves obres. I molt poca gent les ha vistes -podent considerar-se inèdites-, que es guardaven en la intimitat el seu estudi.
Ara s’esmena, en part, amb la mostra retrospectiva que organitza la Sala Paüls, en forma d’homenatge a un artista que ja ha superat els 94 anys.
Batejada com “Cares i ceres”, es pot visitar fins al 30 de gener a la galeria del carrer Salvador Busquets. El galerista Jordi Paüls sosté: “Penso que és un personatge prou important per a fer-li un homenatge. De fet, m’estranya que els equipaments culturals de la ciutat no li hagin parat més atenció i hagi quedat relegat”.
Josep Vallhonrat, a la Sala Paüls / ALBERTO TALLÓN
De fet, Paüls emfatitza “el valor creatiu tan important” de Vallhonrat. “La seva obra em diu coses a nivell anímic. No té una tècnica perfecta, ni tan estudiada. Però és capaç de transmetre. I d’aquestes visions diferents vindran els canvis socials”, enraona.
Les regles
Al seu costat, Josep Vallhonrat contempla els seus propis dibuixos, en un volum enquadernat que el nonagenari passa amb mants fràgils. “He anat fent el que em donava la gana. I he estat anàrquic, en el meu recorregut. Bé, no m’apunto a l’anarquia. Però tampoc vull que ens lliguin massa amb les regles”, llança el Vallhonrat.
Ho diu mentre mira fixament les seves pintures. “Mai no hi ha tres pintures iguals”, diu. “La veritat és que hi ha una diversitat que desorienta. Bé, millor que hi hagi diversitat, tot i que no divergència”, valora, mentre observa obres abstractes, extravagants… També té d’altres expressionistes. Mentre que en d’altres, es veu una barreja de realisme i fantasia.
I mira pel retrovisor de la seva vida: “De jove, es parlava molt de Miró, de Picasso… Nosaltres érem joves, volíem fer el nostre estil i no hi havia manera”, diu amb humilitat.
Segueix resseguint les pàgines del quadern d’obres. Revisa unes obres negres i grises. “Es percep agressivitat, eh?”, pregunta en veu alta, sobre les seves pròpies pinzellades. “M’agrada provocar sensacions en la gent, tot i que no expliqui res en concret”.
Rubinenc
Vallhonrat va néixer a Rubí l’any 1930. “Orfe de pare molt jove, capdavanter de 3 germans i davant d’una postguerra difícil, la seva trajectòria artística sembla que va tenir la guspira a partir de les càmeres de Súper 8 que hi havia a la seva llar, propietat del seu pare”, explica al seu torn la seva filla, Elisabeth.
El galerista Jordi Paüls, a la Sala Paüls / ALBERTO TALLÓN
L’any 1962 es casa amb l’egarenca Núria Martí i es trasllada a Terrassa. Es converteix en assidu seguidor de les sales Soler-Casamada i Arxiu Tobella.
Va cultivar amistats amb diferents talents artístics com el d’en Jan Baca, Àngel Màdico, Miquel Mas i Conrad Homs.
Una anècdota que explica el seu prolífic caràcter: l’any 2012 va actuar amb Maria Dolors Duocastella (la “Suri”), a l’obra de teatre “Zero” de Pep Pla, al Teatre Alegria. Tot i que no té Capgròs de l’Any, va ser nominat Capdidats l’any 2016.
Uns trets de la seva personalitat que queden reflectits en la retrospectiva de la Sala Paüls, que es pot visitar fins al 30 de gener.
