Després de ser sorprenentment seleccionats per participar en el concurs d’escultures de neu del Harbin Ice Festival, en un viatge a l’altra punta del món, els terrassencs Albert i Mateu Marcet, la barcelonina Ana Puerto i el sabadellenc Jordi Boix es van guanyar el respecte i els cors tots els locals. Tot i competir amb 26 equips dels millors escultors del món, aquest grup de catalans va guanyar el premi especial de l’organització gràcies al seu enginy.
El primer que els va sobtar, només arribar a la Xina, va ser la càlida rebuda de la població: “Hi arriben tan pocs occidentals que només pel fet de veure’ns, ja es volien fer fotos amb nosaltres”, comenta Ana Puerto, i Albert Marcet hi afegeix que “Tots –menys l’Ana– portàvem barba, i allà ells no en tenen. Anàvem amb el bigoti glaçat, i els feia gràcia”. Hi havia tan pocs occidentals com tres equips només: el seu, uns francesos i un altre grup de catalans, amb qui van fer amistat. També van fer lligams amb uns equatorians i un kazakh, amb qui avui dia encara s’escriuen. De fet, des de l’organització els van proporcionar una hostessa que els acompanyava i els facilitava la comunicació.
D’esquerra a dreta: Ana Puerto, Jordi Boix, Albert Marcet, l’hostessa i Mateu Marcet. El resultat final, de fons.
El concurs
La seva rutina durant els quatre dies de concurs es basava a llevar-se ben d’hora i arribar al bloc de 4 metres de neu al qual li haurien de donar forma durant ben bé 10 hores al dia. “La màxima dificultat era la de pujar a dalt. L’escultura s’ha de començar des de dalt, i es va baixant. No es pot tornar a accedir a la part de dalt, perquè es pot fer malbé l’estructura”, explica Puerto. Van ser l’Albert i el Mateu els encarregats de pujar a una bastida que “ballava per tot arreu”, i començar la forma. Havien d’esculpir un cranc ermità. Van estar amb el cargol de la closca ben bé fins al final del segon dia, mentre la resta de competidors, al final del primer, ja tenien la peça visible. Va ser aleshores quan van reaccionar per començar la resta de l’escultura.
Mateu Marcet donant forma a la closca del cranc ermità.
“Nosaltres sabíem les nostres capacitats, i sabíem on anàvem a parar. D’una cosa així, el que en treus és l’experiència. Acabar la peça ja va ser la bomba”, comenta Albert Marcet, i Jordi Boix hi afegeix que “guanyar, per nosaltres, ja era haver estat seleccionats per anar-hi. Allotjament, dietes i mig viatge pagat”.
Complicacions
Els escultors s’havien d’enfrontar a temperatures de 25 graus negatius. Un fet pel qual l’Ana Puerto va patir una pneumònia el segon dia de concurs, que la va deixar fora de combat, hospitalitzada tot el dia. Aquell mateix vespre, el Jordi i l’Albert també van tenir dècimes de febre. I és que el fred era mortal: “No ens podíem treure ni els guants. Les fotos que tenim eren gràcies al Jordi, que va ser el més valent”, comenta Puerto, i hi afegeix que “per contra, tens una neu que és espectacular, no la trobes enlloc. Ha de ser un lloc, molt sec, amb molta neu, i molt fred. Esculpir era molt fàcil”.
Mateu Marcet fent els darrers acabats al cranc ermità
El premi especial
El grup d’escultors va acabar el cranc ermità i va captivar els organitzadors. “El nostre punt diferencial era que ells feien figures més humanes. Nosaltres vam fer una cosa més fresca, més geomètrica, més mediterrània. Això, a ells els encanta. El premi que ens van donar, era perquè era una figura molt diferent de la resta. Feien figures molt virtuoses i espectaculars, d’una gran expertesa, però tot molt igual”, exposa Puerto. I Boix continua: “per això ens conviden. Era el fet de fer el concurs més internacional, no només oriental”.
