L’Escola de Futbol Can Boada ha impulsat una iniciativa molt lloable. Estan fent una col·lecció de cromos amb els jugadors del club de futbol. I també en fa una part anomenada “Llegendes”, en què entrem tots aquells que hi hem jugat.
A l’octubre se’ns van convocar a les “llegendes” del club a fer la sessió de fotografies a les instal·lacions. Hi vaig anar amb la màxima il·lusió de trobar-me amb excompanys i trepitjar una altra vegada el club.
Em va agradar veure tot el camp ocupat de nens entrenant. Diferents equips de futbol base amb els seus entrenadors oferien una imatge d’una entitat molt activa i plena de vitalitat. Tots els infants vestien amb la roba d’entrenament de forma impecable. La veritat és que feien goig. Per acabar-ho d’adobar, les petites graderies al costat dels vestidors estaven plenes de pares. No vaig perdre l’oportunitat d’anar a saludar el president de l’EF Can Boada, Jordi Amador, qui vaig felicitar per la situació del club.
I és que l’última vegada que vaig trepitjar aquell camp va ser fa molts anys. La meva etapa com a jugador i entrenador havia acabat. Tinc a la memòria una fotografia que encara conservo al telèfon mòbil d’una màquina excavadora aparcada un córner. Era l’estiu que l’històric camp de sorra havia de convertir-se en el terreny de gespa artificial més nou de la ciutat. Des d’aleshores, han passat moltíssimes coses i potser per nostàlgia no havia tornat a entrar en aquestes instal·lacions.
El meu primer record d’aquell camp és de quan era un nen. Suposo que no devia tenir més de 5 o 6 anys. Parlem de principis dels anys vuitanta. Can Boada era un barri de matrimonis joves amb fills petits, treballadors i modestos. Era uns temps de transició i de lluita i reivindicació veïnal que ara s’han posat tan de moda amb pel·lícules com “El 47”. Aleshores, els veïns eren les persones que s’ajudaven entre elles, compartien dates importants i amb les quals es tenien lligams forts. En aquell moment, un veí va convidar el meu pare, a qui no li agrada el futbol, a anar a un partit del Can Boada. El vaig acompanyar amb el meu germà. Aquells moments no els vaig oblidar mai. Hi havia molta gent. Era un partit en què es jugaven l’ascens de categoria amb un altre club de Terrassa —potser el Joan XXIII—. La tensió, l’emoció, l’ambient futbolístic, la germanor de l’afició d’un equip de barri em va marcar. El Can Boada era un club, però era la comunitat, era el lloc on es trobaven tots els veïns del barri, on els nens feien esport… Defensar els colors blaus del Can Boada era defensar el teu barri. Qui no voldria fer-ho?
Doncs així vaig començar a les categories inferiors amb els meus amics del barri. La manca de recursos no era cap problema. Vestidors amb dutxes rovellats i bancs a punt de trencar-se. Un camp de sorra, que et deixava marcat amb una ferida amb sang o rascada cada cop que hi queies o feies un “tackle”.
Tot i que era petit, m’agradava veure la gent del barri que venia a veure’ns jugar i ens animava. Era les persones que em trobava sovint i que coneixien el meu nom. I no només això. També aplaudien quan feia una bona passada o li prenia la pilota a un rival d’un altre barri. Perquè de gols en feia pocs. En tot cas, això em feia sentir important. Formava part d’un equip, representava un club, però també un barri i les persones que hi vivien. I ho donava tot a cada partit.
Posteriorment, vaig estar a altres clubs de la ciutat i aquesta sensació era la mateixa, tot i que no vivia. I, fins i tot, quan visitava rivals d’altres ciutats i tenien la mateixa tipologia del Can Boada em sentia com a casa. No m’importava que el públic m’increpés o m’insultés, perquè estaven defensant la seva comunitat i tenien tota la meva empatia.
Tot això ha passat. El camp de gespa artificial fa goig i veure els infants que poden exercir el seu esport favorit amb les millors condicions és impressionant. I tornant a l’àlbum del Can Boada. Ja ha sortit a la venda aquesta setmana i la veritat és que no té res a envejar als que cada any fa l’empresa Panini amb jugadors de Primera Divisió. En aquest cas, en una edició molt completa hi ha tots els cromos adhesius dels jugadors i tècnics de totes les categories de l’Escola de Futbol Can Boada. També els de l’equip amateur. Per recordar la història del club s’han fet cromos amb imatges de diferents moments clau, com són els ascensos de categoria o retalls del Diari de Terrassa. I sí. Just al final hi ha l’espai dedicat a les llegendes. Es tracta, doncs, d’un àlbum espectacular, que parla molt bé dels impulsors de la iniciativa i que ens fa sentir molt orgullosos als que hem format part del Can Boada.
