Joan Roma i Cunill
A poc a poc, però de manera insistent i persistent, veiem com la jubilació va produint tancaments de tota mena d’establiments a pobles petits o mitjans i també a les grans ciutats.
La diferència és que en un poble gran o en una ciutat el fenomen passa més desapercebut i sense especial incidència per al conjunt de la gent que hi viu.
No és així quan es tracta de pobles petits. Entenc per petits els de menys de 1.000 habitants, que de fet són més de la meitat dels municipis que té Catalunya. Si en total en tenim 947, de petits petits en tenim 500. I és en aquests on es pateix de valent quan un establiment tanca i no troba relleu. És igual que sigui una botiga de queviures, un bar, un restaurant o un forn de pa. La mutilació del teixit comercial suposa un cop dur per al conjunt del poble.
Doncs bé, ens trobem en plena operació de comiat a centenars d’establiments històrics per no tenir relleu. Molts d’ells podrien continuar durant uns anys més, i fins i tot una nova generació, però si cap persona de la família ni del poble està disposada a agafar el relleu, el tancament esdevé inevitable i definitiu. Una ferida més en la batalla per la supervivència del poble.
No és fàcil lluitar contra aquest fenomen, perquè per llei de vida tothom mereix arribar a la jubilació i disposar d’una llarga i merescuda pensió. A alguns els suposarà descans i canvi de vida radical, a uns altres els permetrà iniciar una nova etapa per dedicar-la a qüestions que fins aleshores no havien pogut pensar. És lògic desitjar-los-hi llarga vida amb salut i bones amistats.
Quedarà per a la història del poble l’activitat que havien dut a terme durant uns anys o tota una vida o diverses vides si el negoci havia passat de generació a generació. Un local més apareixerà buit i se sumarà a d’altres que l’han precedit. Aquesta imatge de portes tancades a places i carrers dona un aire de tristesa perquè contrasta amb la joia i el bullici que hi havia quan tots els establiments estaven oberts, treballant a ple ritme.
És el que em passa quan volto per diverses capitals de comarca, on m’agrada recordar vells temps, sigui a Solsona, Ripoll, Puigcerdà, la Seu, Olot, etc. Arreu del país, veiem aquests tancaments i ens demanem quants podran resistir el pas del temps i la competència de les compres en línia. Queda clar que entre tots hem de fer tot el que sigui possible perquè puguin resistir i subsistir.
I si això passa amb les botigues i comerços en general, molt més ràpid és el canvi en el món de la restauració a pagès. És a dir, estem perdent bona part de la multitud de restaurants que tenim dispersos pel món rural. Antigues cases de pagès reconvertides en restaurants o fondes i hostals que rebien gent de pas i que en els darrers anys suposaven una rica varietat de menjar rústec, autèntic, de la mateixa casa o cases veïnes.
També aquests s’estan jubilant, i molts d’ells no troben relleu. Ja no és fàcil anar d’un lloc a un altre segurs de trobar on menjar. N’han tancat molts, i en tenim un bon grapat a punt de fer el pas de tancament. S’ha de fer tot el que sigui possible per salvar-los, perquè la seva desaparició no solament suposa perdre qualitat gastronòmica, sinó també desertitzar una mica més el territori. No ens ho podem permetre.
