Eduardo Posada, empresari
En els anys vuitanta va començar amb “una fàbrica de magdalenes industrial”, però “per uns problemes externs, vaig haver de vendre-la, per un tema mig polític”, explica. Tot i que no havia contemplat mai la possibilitat d’entrar en el món del futbol, finalment es va involucrar en el Terrassa FC i, sense esperar-ho es va trobar que l’elegien com a president. Eren moments complicats econòmicament per al club i, esportivament, tampoc estava per tirar coets.
“Vam acabar amb superàvit i vam apostar pels jugadors del planter”, recorda. Guarda bons records d’aquesta experiència de quatre anys, que va mantenir fins que “vaig haver de marxar per temes externs al futbol”. Diu que va portar el club com “una empresa”. Subratlla que “el futbol aixeca passions i és ingrat, si la pilota entra ets un bon president i si no entra ets un president dolent”.
Durant uns anys, es va dedicar a la música com a promotor. “Contractava artistes de diversos països i fèiem concerts, i després vaig començar a compondre i a crear música”, detalla i afirma que “vam tenir molts èxits tot l’equip, perquè els èxits no són individuals, són col·lectius”. En l’actualitat viu a Mèxic, on té una empresa, però la seva idea és vendre-la i tornar a Terrassa. “Allà tinc amistats, però aquí es viu més tranquil i ho trobo a faltar”, manifesta.
Per la seva relació musical amb Mèxic i amb artistes com Paulina Rubio o Thalía, va començar a importar puntals per a la construcció i, finalment, va obrir una fàbrica allà.
