Ramon Bosch
Ha mort a Águilas, d’on era el seu marit, la que fou la secretària dels alcaldes de Terrassa, des de Clapés a Navarro, però sobretot, per als de la meva generació, fou la secretària de Manuel Royes, amb qui va estar tots i cadascun dels vint-i-tres anys del seu mandat.
La Dolors era un personatge. Ho era de debò, vull dir que no era algú que s’havia construït un personatge i aquest s’havia acabat menjant la persona, com passa molt sovint, sinó que ella era realment així.
Portava perruca i ho feia amb una naturalitat desarmant. Renyava l’alcalde i ho feia també amb una naturalitat de germana gran, indiscutible i enèrgica. Era l’única persona a l’Ajuntament, diu la llegenda, que plantava cara a Royes, que li deia obertament el que pensava, tant de bo com de dolent, que li feia evidents els errors i que se les enginyava a col·locar les visites que ella creia que havia de rebre a desgrat de tots els caps de gabinet que van passar per l’alcaldia. Com que Royes i jo acostumàvem a despatxar a última hora de la tarda, era un clàssic veure entrar la Dolors per acomiadar-se i per comunicar-li que a X ja li havia fet un “claro” per al divendres. Una informació que Royes rebia amb una cara de resignació franciscana, conscient que ja l’hi havia tornat a jugar, però que el que havia fet la Dolors era exactament el que calia fer. La Dolors va fer millor alcalde el Manuel Royes, un polític necessita tenir gent d’estricta confiança, que li diguin les coses clarament i que li facin veure el que ell ja veu, però no vol veure.
Tants anys de secretària de tan diferents alcaldes van proporcionar a Dolors Vila una alta capacitat per conèixer els fils invisibles que fan moure la ciutat, per detectar entre la munió de persones que giren al voltant de l’alcaldia, internes i externes, aquelles que venien a ajudar l’alcalde i les que hi venien a treure’n profit. I amb aquestes segones, dins dels límits de la professionalitat, era implacable. Podia tenir una llengua afiladíssima, capaç de fer un retrat demolidor d’algú amb només un parell d’adjectius.
Va ser d’una estricta fidelitat amb tots els alcaldes a qui va servir perquè ella interactuava amb la persona i no amb les circumstàncies polítiques d’aquella persona. No recordo haver-li sentit dir res dolent de l’alcalde franquista Josep Clapés, més enllà d’algun comentari sorneguer, però sí que recordo l’emoció amb què descrivia com se’l va trobar assegut a l’escala plorant com un nen el dia de les riades de 1962. A Royes se’l va estimar de debò i van arribar a un nivell de complicitat com només arriben alguns actors a dalt de l’escenari. Per cert, si les muses l’haguessin cridat per a aquest ofici no tinc cap dubte que la Dolors hauria estat una gran actriu, una actriu de caràcter, naturalment.
Ara que se n’ha anat, m’adono que cap dels qui ho hauríem pogut fer vam ser capaços d’anar-la a veure, un cop jubilada, i fer-li tibar dels fils dels seus records. I no penso tant en les anècdotes, que segur que haurien pogut omplir un llibre, com del mapa que s’hauria pogut dibuixar de les relacions de poder a la Terrassa de l’últim franquisme i de la transició.
Com diuen els italians, Dolors, “Ciao e tante cose”.
