Salvador Cardús i Ros
La prevista sortida al mercat de 2.500 habitatges nous, més els 1.700 que podrien construir-se en l’oferta de sòl que ha fet l’Ajuntament al Pla d’habitatge assequible de la conselleria de Territori, ens retornen a la “ciutat de les grues” que ja vam conèixer a primers de segle.
La perspectiva d’aquest creixement, com tot a la vida, té una doble cara. Positiva, és clar, perquè cal atendre l’actual demanada d’habitatge i perquè els alts preus d’ara són conseqüència d’una oferta escassa. I, en termes comparatius, Terrassa ofereix millors condicions que les de la seva àrea d’influència, amb un clar “efecte crida”. Si hi ha més habitatge disponible, el preu es moderarà. I negativa, també, perquè aquests creixements sincopats no faciliten que els serveis que seran necessaris per atendre tants nous terrassencs creixi en la mateixa proporció i velocitat. Més habitatges —posem que entre quinze i vint mil terrassencs més en cinc o sis anys—, si no ens espavilem, implicarà tenir més col·lapse de serveis —especialment de salut—, més problemes de mobilitat, i potser més dificultats per crear els vincles i els sentiments de pertinença necessaris per fer una ciutat cohesionada i uns ciutadans solidaris.
A principis de segle XXI, el govern municipal, i en plena fal·lera constructiva, va preveure que cap a l’any 2020, Terrassa tindria uns 230.000 habitants. Llavors vaig escriure que havíem passat de la ciutat de les xemeneies i el fum a la de les grues i totxo. Terrassa era un bosc de grues. Entretant, va arribar la crisi econòmica no prevista del 2008, i després la crisi sanitària de la covid, el 2019, i probablement això explica que als 230.000 habitants hi hàgim arribat cinc anys més tard. En canvi, tampoc llavors no era previsible el moviment migratori d’aquest primer quart de segle que ha fet que pràcticament un terç dels terrassencs actuals no hagi nascut a Catalunya, i un 20% hagin nascut fora de l’Estat espanyol.
La immigració estrangera i catalana cap a Terrassa, els canvis en l’estructura d’edats, els millors preus locals i també els nous models de família —amb nuclis més disgregats que abans— han disparat, doncs, la demanda d’habitatge. I molt probablement, si no hi ha cap nou daltabaix econòmic o sanitari, ens podria acostar als 250.000 habitants d’aquí a quatre dies, és a dir, el 2040. Una perspectiva de planificació ingent per als poder públics locals, nacionals i estatals, que no podran al·legar sorpresa ni inexperiència davant del que han estat altres períodes de “boom immobiliari”, per dir-ho com ho titulava aquest diari el passat 4 de gener.
És cert que les administracions públiques —afortunadament!— no ho poden tenir tot controlat i que la realitat, en bona part imprevisible, provoca sorpreses i tensions ràpides a les quals només es pot respondre amb temps. D’altra banda, les òbvies limitacions pressupostàries —els espolis fiscals al nostre país són dramàtics— fan que tampoc sigui possible anticipar-se gaire a necessitats hipotètiques. Les urgències manen, i els projectes a mitjà i llarg termini se’n ressenten. Ara bé, l’evidència d’aquest nou creixement d’habitatge sí que ha de posar les piles a tots els sectors econòmics i socials de la ciutat. I, sobretot, se les ha de posar la política local, creant grans consensos interns sobre les prioritats i per pressionar conjuntament en els nivells superiors de l’administració pública dels que depenem. Que davant d’aquests grans desafiaments s’actués amb partidisme electoralista, seria nefast per a la ciutat.
