Joan Roma i Cunill
La majoria d’Estats, especialment els d’arrels federalistes, s’assenten sobre tres nivells: el local/municipal, l’autonòmic/regional, i el nacional/estatal. Els noms poden canviar o variar, però aquest és el trípode que fa funcionar un país/una nació.
Tots tres són importants i de la seva coordinació i cooperació en depèn el resultat final.
La Constitució espanyola conté prou elements innovadors i progressistes per fer possible un repartiment de competències d’acord amb aquests tres nivells. De fet, la gent té clar que tots els serveis més propers i essencials estan en mans del seu ajuntament. Altres pugen un grau i passen a ser de l’autonomia, dita regió, país o nació, i finalment, els de més complexitat i globalitat, depenen de l’Estat. L’entrada en funcionament de la Constitució va donar pas a la creació de l’Estat de les autonomies, d’una gran novetat i complexitat, cosa que ens ha entretingut tots aquests anys fins a arribar avui dia. El traspàs de competències, els acords de finançament, les interpretacions d’uns i altres han motivat anys, molts anys, de requeriments, consultes i finalment, recursos davant el Tribunal Constitucional per dirimir qui tenia raó.
Amb tants anys ocupats o distrets per aquests conflictes, els ajuntaments han anat fent feina, molta feina, criticant l’oblit o la poca dedicació a les seves necessitats. Sempre se’ns deia, als alcaldes, que ja arribaria el moment de tocar uns quants grans temes per deixar resoltes les deficiències. Però fos per governs febles, fos per governs poc sensibles o directament per governs insensibles, la qüestió és que els ajuntaments són el parent pobre i desvalgut, quan en aquests temps hauria de tenir atenció prioritària. I és que són els responsables del dia a dia dels ciutadans. Un mal funcionament d’un ajuntament repercuteix de forma immediata en la qualitat de vida de la seva gent. Fins ara, s’ha anat confiant en la responsabilitat, la consciència, la proximitat amb els problemes dels consistoris, pensant que la gran solució podia esperar un any més. És així com d’any en any passem quinquennis i d’aquí a decennis, fins a esdevenir un mal crònic.
Si agafem alguns dels dèficits o problemes que ara mateix estan sobre la taula, veurem que amb ajuntaments forts, amb competències clares i suficient finançament, podrien garantir l’aigua de boca per a tots els seus ciutadans i resoldre les carències en habitatge. Poso dos dels grans temes, però podria afegir-ne alguns altres. En aquests dos, amb prou finançament, es poden dur a terme importants inversions en captacions, en transport eficient, en distribució adequada, en mancomunar el servei, amb agrupacions municipals, cada vegada més grans per poder-se fer càrrec de dessaladores i depuradores.
En habitatge, que els governs (autonòmic i estatal) facilitin finançament i veuran com es construeixen milers d’habitatges en pobles i ciutats i alhora es recuperen milers de cases i pisos en desús. I hem parlat d’aquests dos, però afegim-hi el gran sector dels serveis socials, o el de joventut, esport i oci, etc. Amb ajuntaments potents i forts, no caldria instaurar equipaments i serveis portats des de lluny, quan són més eficients i adients des de casa mateix. Fa molts anys que parlem de resoldre el deute pendent, però encara estem en espera. Si es vol ser eficient, millor començar la casa pels fonaments. Crec que aquesta és la intenció del president Illa, que coneix bé la qüestió, per haver estat alcalde. Donem-li un cert temps per veure resultats.
