Lluís Serrasolses, professor de Llengua i Literatura Catalana i soci de Gymnas (IHUM)
Continuem. La política cultural que ens estan fent fomenta la intoxicació de “l’aire que respirem”.El menyspreu cap a les humanitats, com denunciava Nucio Ordine, ha conquerit espais tan essencials com la universitat i l’ensenyament.
L’autorització de les televisions privades l’any 1989 més que impulsar la cultura popular va obrir un gros desguàs de claveguera a cada llar. Ara grans i xics en tenim un entre els dits, empobrint el llenguatge, intoxicant sense descans amb cultura obscena i banal. Molt majoritàriament vehiculada en les llengües més dominants del planeta, una de les quals, el castellà, té el peu posat sobre el coll del català i, per tant, del diàleg amb els nostres morts. I què és, sinó, la cultura que cal transmetre obligatòriament a l’escola, sinó un diàleg amb els morts? (“Anem a l’escola i anem a la biblioteca per dialogar amb els morts”, diu el mestre Jaume Cela). El cant d’Ulisses va començar a ser perquè un dia el llegíssim nosaltres. Dante va escriure la Comèdia perquè Andreu Febrer, Josep Maria de Sagarra i Francesc Mira la traduïssin, Borges la comentés, Mircea Cărtărescu s’hi inspirés i nosaltres llegíssim els seus cants, les seves traduccions, els seus comentaris, les seves novel·les. Quan llegim, els morts tornen a la vida i ens enriqueixen amb les infinites maneres de veure el món que es revelen a través de l’art de l’escriptura (com aquells insectes que van quedar atrapats en una micona d’ambre, avui una joia). I tot amb l’avantatge que el temps ha anat filtrant les banalitats i, sobretot, enriquint el text amb totes les lectures anteriors a la nostra. I nosaltres, que només som un instant d’aquest concert de fatigues i veus, deixarem de parar l’orella al que ens diu? No serem la baula entre l’ahir i el demà?
Jo voldria sentir a parlar d’una política cultural (com l’ambiental) que no només protegís les humanitats i les cultures minoritzades, sinó sobretot que fes alguna cosa per controlar aquestes indústries contaminants que ensordeixen el miracle de la cultura com a diàleg entre els morts i els vius, que enverinen l’aire que respirem. Reclamo, doncs, entrenament per davant d’entreteniment: parar l’orella als morts, dialogar-hi, escapar de l’asfíxia de superficialitat amb l’aire carregat d’oxigen de la profunditat.
