Les festes són sinònim d’alegries, reunions, rauxa, dinars, sorpreses, felicitacions, i regals… Estem acostumats a viure el Nadal amb la nostra gent, rodejats de les persones que més estimem. I hem d’estar-ne agraïts. No gaire lluny podem trobar-nos persones que passen les festes de diferent manera i intensitat. Potser les circumstàncies de les seves vides les condueixen a no poder celebrar Nadal per feina. Potser, simplement, hi ha gent que no el celebra perquè no vol. Però també hi ha casos en els quals les forces de causa major no els permeten tenir temps ni forces per celebrar. El Diari de Terrassa ha parlat amb diversos perfils de persones que passaran unes festes diferents a la ciutat.
Ussama Khaldy
Ussama Khaldy va arribar a Terrassa provinent de Palestina l’any 2006. Ja coneixia la ciutat d’haver-hi fet turisme als vuitanta, i des que viu aquí és traductor. Ara bé, però, continua arrelat a Palestina, la seva terra, on encara hi és bona part de la seva família, al camp de refugiats d’Al-Shati, a la Franja de Gaza. “Fins ara, hem perdut entre 60 i 65 persones de la família durant la guerra”, explica. Dades de l’associació “Terrassa amb Palestina” mostren que més de 45.000 persones han mort durant el conflicte d’Israel amb Gaza, i que afecta de ple la família de l’Ussama.
Aquí a Terrassa viu amb la seva dona i les seves filles. “Tot i que som musulmans, acabem d’estar a la festa de Nadal de l’escola de la petita, celebrant les festes, diguem-ne. És molt difícil celebrar, però, quan el meu nebot fa set dies que és mort”, confessa. Aquests dies troba mol a faltar el seu barri, la seva platja i les roques, i sobretot la gent. Veient com vivim el Nadal aquí, treu pit de les seves arrels: “Jesús és palestí, i nosaltres estem molt orgullosos que així ho sigui. Parlava arameu, i encara que la vostra bíblia diu que ell era jueu, ell era palestí. Per a nosaltres és un orgull que el Nadal nasqués allà”.
Khaldy i la seva família s’ha integrat bé a Terrassa. “Estic molt agraït amb els catalans i els espanyols pel seu suport i la seva solidaritat amb els palestins. Aquí a Terrassa m’han ajudat molt. És ben diferent d’altres llocs com Alemanya, França o el Regne Unit. Potser t’ho trobes a la població, però els seus governs no ajuden. No com aquí, que sí que es rebutja el genocidi”.
Anna Fornieles
Mai saps quin rumb pot portar la teva vida, ni on pots ser d’aquí a un temps. Que li diguin a l’Anna Fornieles, que va anar al Japó per un viatge d’uns tres mesos, i s’hi va quedar a viure. Ja fa cinc anys d’això. “Vaig veure que m’hi volia quedar més temps perquè volia estudiar japonès i volia aprendre més sobre ceràmica japonesa, la que ha acabat sent la meva professió. I al mateix temps, vaig conèixer la meva parella”, s’explica l’Anna.
Al Japó hi ha poc cristianisme, i el Nadal en si no se celebra, és un dia laborable. “Sí que és cert que per influència americana, hi ha tradicions un pèl estranyes, com per exemple menjar un pastís típic nadalenc o menjar pollastres del KFC. Al meu voltant no és Nadal, encara que per influència hi ha decoracions”, diu. I encara que no respiri gaire esperit nadalenc, l’Anna el manté viu: “Sempre intento celebrar-lo, dinant o sopant amb els meus, encara que treballi. Quasi sempre amb gent diferent, perquè és laborable i no tothom pot. Si puc algun dia, hem quedat un altre de diferent per celebrar-lo com si fos Nadal. I faig cagar el tió aquí al Japó i tot!”.
Ara bé, aquests dies, sempre pensa en la gent que estima: “Sento molta nostàlgia perquè són festes que sempre passava en família. Són dates complicades. Trobo a faltar molt les persones, però també el dia a dia de la ciutat, el clima que hi tenim… Coses com poder anar al bar, veure la gent de sempre… Una mica el que és la vida de poble que tenim a Terrassa”.
Mariona Ramos
Amb una carrera de més de deu anys com a llevadora i dos més com a infermera, la Mariona Ramos se les ha vist de tots colors durant les festes, ja que sempre li ha tocat treballar els festius: “La guàrdia en la qual intento treballar, si puc escollir, és la nit del 31 de desembre. Més que res, perquè ara mateix no la celebro tant. És una data que és diferent, i així ens ho podem muntar entre els companys i que tothom pugui estar en algun moment amb la família”.
És una data especial i diferent de la planta de maternitat, diu, perquè sempre hi ha la possibilitat d’ajudar en el primer naixement de l’any: “Durant dos anys consecutius vam tenir el primer català de l’any, que per nosaltres no és que sigui molt important, però fa que sigui un dia diferent”. Si es posa a pensar en les vegades que ha atès el primer terrassenc de l’any, perd el compte amb la xifra total, de tantes ocasions que ho ha fet.
“El que és complicat –confessa– és tenir la força de voluntat per començar la jornada laboral: Abans d’arribar a la guàrdia, deixes a la teva família. Moltes vegades penses: ‘Ostres, quina pena treballar ara’, però sí que és veritat que en el moment en el qual entres a treballar canvies el xip, i et trobes amb la teva segona família que són els companys de feina”. Companys, que són família, i amb els que també celebra un cop a la feina perquè “tothom porta sopar, raïm, fem algun amic invisible… Ho fem especial entre nosaltres. Fins i tot, amb les persones que atenem. Sovint, si estan de part, no els hi podem donar res, però als acompanyants sí que els oferim. Inclús hem menjat el raïm amb ells alguna vegada. Però quan toca treballar, t’oblides del dia que és”.
La Mariona, amb la seva experiència, s’ha trobat amb una petita però curiosa coincidència, que és que “a les 12 del 31 de desembre és un moment on no hi acostuma a haver molt moviment. Si hi ha alguna cosa és perquè és bastant urgent. La gent intenta no venir en aquest moment a menys que la urgència ho demani. De vegades, ens hem trobat amb mares que havien trencat la bossa amniòtica i s’han esperat a acabar de sopar”. Ara bé, si la urgència és gran, alguna vegada li ha tocat menjar-se el raïm tres o quatre hores més tard.
El 31 de desembre no és l’única guàrdia que farà la Mariona durant aquestes festes: “El 6 de gener, per exemple, també treballo. Per tant, els Reis venen un altre dia a casa meva. Els regals pels meus nebots es fan un altre data. La meva família ja hi està acostumada. Ens intentem adaptar a la meva feina, perquè la sala de parts no tanca mai”.
José Martínez
La Fundació Busquets és l’escut salvador d’una vuitantena de persones a Terrassa actualment. Una d’elles, el José Martínez. Però no sempre pot tenir els seus serveis, i part de culpa, la té el Nadal: “A mi les festes em són igual, jo passo d’elles. Les festes em molesten a mi perquè la Fundació tanca els festius, i al carrer t’avorreixes molt”, exclama el José. Fins fa dues setmanes, dormia als antics jutjats de la rambla, però llavors la policia municipal el va fer fora d’allà: “Jo no estava dins l’edifici, simplement estava a la porta, al carrer, sota el sostre de l’edifici a cobert de la pluja i el vent. En aquell edifici es podria fer un gran alberg per la gent com jo. Ara em toca dormir en un caixer al costat de l’Ajuntament”.
El José recorre a la Fundació Busquets cada dia. Hi va cap al matí, i s’hi està fins que dina. “Abans era voluntari aquí, però diverses qüestions vaig deixar-ho. Però encara segueixo venint, m’encarrego d’obrir la porta quan piquen el timbre”, diu. Ara, per a la nit del 24 de desembre hi ha programat un càtering que cada any ho porta una persona de Terrassa, perquè la Fundació Busquets pugui celebrar durant les festes de Nadal. Encara que el José explica que “són dates que no m’agraden tot i ser cristià catòlic”.
No és gaire de tenir companyia, de fet prefereix viure en la solitud, i confessa que “coneguts en tinc molts. Amics, només un, el David – el coordinador de les obres socials de la Fundació -. És una persona molt maca, m’ajuda en tot: si necessito mantes, si necessito roba… Hi és sempre, l’estimo molt”. Al carrer és on ho passa pitjor el José, perquè encara que sigui Nadal, diu, la gent no l’ajuda mai: “La gent del carrer et menysprea: “mira, un vagabund”. Només vols morir-te. Simplement dormo al carrer. Prefereixo que em diguin indigent, o sense sostre, només dormo on puc”.
José Acín
Res del que passa al centre per a persones grans Ca n’Arnaus se li escapa al José Acín. Tot i els seus 92 anys desperta vida a cada passa que fa, i emet alegria per a tots els que el rodegen. És ara És aragonès vivint a Catalunya des de fa 57 anys. Quan era jove, treballava de comercial i repartidor de material sanitari. De fet, quan era repartidor i vivia a Barcelona, ja li havia tocat repartir per Terrassa durant la dècada dels setanta. Ell viu a la ciutat des de fa cinc anys i mig. “Estic molt a gust aquí”, explica.
Ara bé, sobta quan diu que “no tinc família, ningú. Tenia un germà més gran que jo, però va anar a la guerra de voluntari i allà va morir. La meva família és la gent d’aquí, com el Ferran Biosca –l’administrador de Ca n’Arnaus–, que sempre dic que és el meu germà. I la Isabel i l’Antonio –els directors–, els meus pares adoptius”. És aquesta actitud brillant la que deia que emet. A Ca n’Arnaus, el José no s’avorreix pas. Pinta mandales, xerra, i va amunt i avall explicant peripècies de quan es va escapolir de ser militar a Saragossa.
I al Nadal, el centre no s’atura. Decoren l’arbre al centre de la sala d’estar principal. Posen garlandes per tot arreu. I organitzen activitats amb escoles. “M’agrada molt el Nadal, ha vingut a cantar un col·legi, el Sagrat Cor, i fa poc també el Petit Estel. Hem cantat amb ells. Encara que jo no he pogut cantar, estic afònic ara”, explica dolgut el José. I és que per un moment, ell ha tornat a quan era jove: “Al Nadal, cantàvem i ballàvem per Barcelona, amb l’orfeó del centre aragonès i la coral murciana del carrer Portaferrissa. Anàvem de la Rambla a la porta de les llums. Jo era tenor, tenia una gran potència de veu. I la tinc, però parlant tant, em quedo afònic”.
Olga Pastukhova
Fa vint anys que l’Olga Pastukhova viu a la ciutat. Des d’aleshores, dedica la seva vida a viatjar amb els nens ucraïnesos orfes fins aquí, Terrassa, per oferir-los vacances i dies diferents de les seves rutines. Ho fa amb l’associació Terrassa Ajuda Nens d’Ucraïna (TANU). “Un cop va esclatar la guerra amb Rússia, la feina va ser molt major i més complicada”, explica la terrassenca.
L’associació no deixa escapar l’ocasió de celebrar les dates, encara que també siguin dies complicats per als nens: “Per Nadal, organitzem una festa per als nens desplaçats. Fem regals, muntem un dinar amb menjar ucraïnès i espanyol, i fem diverses activitats per entretenir els nens i que s’oblidin de tot”. L’Olga, però, no celebra molt. Aquí hi té el seu marit i la seva neboda, que viu amb la seva parella, però a Ucraïna li queden diversos familiars, amics i coneguts. “No podem fer res. La situació està molt malament. La nostra ciutat, Nikopol, està sent bombardejada cada dia, perquè estem només a quatre quilòmetres d’Enerhodar que està controlada per tropes russes i hi ha una estació nuclear”, comenta angoixada. “No deixo de pensar en casa nostra, en el dia que pugui acabar la guerra”, conclou Olga Pastukhova.
