Lluís Serrasolses, professor de Llengua i Literatura Catalana i soci de Gymnas (IHUM)
La nova associació terrassenca Gymnas(IHUM), dins el primer mòdul del seu curs Introducció a les humanitats, ens ha proposat llegir “Como el aire que respiramos. El sentido de la cultura” (Premi Nacional d’Assaig 2023), d’Antonio Monegal.
Un llibre lúcid, que busca allunyar-se del sentit elitista de la cultura tot remarcant-ne l’amplitud i la necessitat. El títol deixa entendre que la cultura ens és absolutament indispensable: sense aire no hi ha vida. I que la cultura és a tot arreu al nostre voltant, encara que no ens n’adonem, perquè, com l’aire, tot ho embolcalla, tot ho ocupa. De la primera idea es deriva que la cultura val la pena i que els servidors públics l’han d’afavorir: té rendiment econòmic, social i, sobretot, educatiu. És oxigen per a la societat. La segona idea porta a l’enumeració extensa: tot el que no és purament fisiològic o instint animal (però a l’animal Homo sapiens modern ja n’hi queden ben pocs, d’instints) té un origen cultural. La cultura, doncs, no sempre ens fa millors. El cas extrem és quan serveix per justificar un genocidi. Però no cal anar tan lluny, també hi ha un tipus de cultura que, a força d’escampar el pensament superficial, exalta la ignorància i la banalitat.
Paradoxalment, la superficialitat ofega. Ens ofega l’esperit. A l’evangeli es diu allò de “no només de pa viu l’home. Viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Doncs això: no només de l’aire de la superfície respira l’home… L’oxigen de l’esperit cal anar a buscar-lo una mica més profundament. És en la immersió en la cultura que es nodreix del llegat humanístic i l’enriqueix que l’esperit troba l’aire que li cal per no ofegar-se de superficialitat. En aquest sentit, accedir a la cultura de la profunditat tot llegint els clàssics, ens aireja.
Harold Bloom deia que llegir els grans de la literatura és un plaer difícil. Un substantiu i un adjectiu que es complementen necessàriament: un plaer molt fàcil és un autèntic plaer? Tortell Poltrona diu que el circ fa que la veritat sembli mentida, a diferència del teatre, que fa que la mentida sembli veritat. Tant una cosa com l’altra tenen una cosa en comú: són coses molt difícils. El trapezista ens deixa amb l’ai al cor amb un exercici que sembla impossible, l’actor que ens emociona amb un sentiment que no sent, quanta preparació, quant d’esforç, quanta precisió han calgut només perquè l’espectador senti un plaer no banal, un plaer reparador (“L’art és només entrenament”, deia Paul Valéry). Res d’intoxicar amb el sucre i la sal de la facilitat. Les indústries culturals, cavalcant sobre una revolució tecnològica amb una capacitat de manipulació social infinita, promouen una dieta de facilitat que ofega la reflexió, la curiositat, l’esforç. No descuida cap flanc, però és més sagnant quan s’adreça a nens i joves, o quan entra a l’escola i substitueix l’entrenament per l’entreteniment.
La cultura popular s’està desbordant en cultura de l’entreteniment a tota hora. Una cultura que dialoga molt poc i que, com el menjar porqueria, ofega les artèries de l’esperit amb el colesterol de la banalitat i la dopamina de la recompensa immediata. El plaer difícil de què parlava Harold Bloom requereix, és clar, entrenament. Un entrenament que hauria de tenir el llenguatge com a prioritat i com a pedra de toc. Un ciutadà que només posseeix un llenguatge pobre no pot pas accedir al plaer difícil de la cultura. Inevitablement, trobarà que és una tortura i, amb l’afebliment del sentit del respecte per allò que és superior, no trigarà a menysprear-la. Així la cultura que té profunditat, la que no asfixia, passa a ser considerada un artefacte empipador, un enemic.
