A l’hora de fer un pessebre, cal no perdre de vista l’essencial: Sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús. Així ho afirmem pessebristes com Lluís Sanahuja, que exposa a la catedral, i Alícia Torres, que ven figures artesanals a la Fira de Santa Llúcia de Terrassa.
“Al pessebre, es pot afegir tot el que es vulgui”, comença dient en Lluís, “però no soc partidari de posar el caganer”, continua. Al seu torn, l’Alícia, que ven figuretes a la plaça Vella, assenyala una altra línia vermella: “jo no posaria els diables al pessebre. És un joc de nens, una broma, però el diable existeix i no hi hauria de ser”, argumenta.
Entre modes, polèmiques i innovacions, el pessebre tradicional sembla haver-se desdibuixat a Barcelona, on enguany s’ha substituït per un estel gegant. Terrassa, en canvi, ha seguit confiant en l’Agrupació de pessebristes de la ciutat per a construir l’obra ja instal·lada al Raval de Montserrat. El pessebre, dissenyat i dirigit per Santi Pascual Talens, representa en aquesta ocasió un palau en runes, que acaba esdevenint refugi del nen Jesús.
Si bé els pessebres oficials porten des de principis de desembre desplegats a la ciutat, alguns terrassencs triguen més a posar-los a casa. És el cas, per exemple, de l’Oriol, que defensa Santa Llúcia (13 de desembre) com la data assenyalada per a fer-ho. “Encara que això provoqui critiques entre els amics”, comença dient, “el pessebre hauria de durar fins a la Candelera (2 de febrer)”, conclou.
Tornant a l’essència del pessebre, l’Alicia remarca que, al final, el més important “és l’afecte amb què ho facis”. I, personalment, m’atreviria a dir que hi suma molt la construcció en família i en companyia. Marco, un jove de Terrassa, posa el pessebre sempre a casa de l’àvia. “Ella m’ho ensenya i jo l’ajudo a muntar-lo. Sempre tenim el mateix i anem afegint peces. Aquest any hem afegit un pastoret”, comparteix.
