En Lluís Sanahuja fa pessebres des de ben petit. L’afició li ve del pare, m’explica. Conversem al soterrani de la catedral, on enguany s’exposen catorze diorames de temes bíblics fins al 9 de gener de 2025. Entre la mostra, em crida l’atenció la creació que en Lluís ha fet amb el seu germà Pere. Es tracta d’un pessebre fet amb suro i molsa, molt obert i amb una vistosa cova. En preguntar-li sobre la seva afició, em respon: “Arriba un moment que t’identifiques amb el pessebre i ets com un personatge més”.
Pessebre de Lluís i Pere Sanahuja | Uma Jareño
En Lluís va començar a construir-lo al novembre.“Treballem aquí mateix, les hores que tenim a les tardes. I ho fem amb el meu germà, fent el que hem vist a casa”. Em sorprèn esbrinar que, lluny de fer un esborrany previ, treballen directament amb els materials. “Ens posem d’acord parlant i comencem per darrere, fent les muntanyes amb capses de cartó o de fruita”, explica.
Avancem pel passadís de l’exposició mentre en Lluís m’ofereix tota mena de detalls sobre les creacions dels altres companys. “Cadascú té el seu estil i tarannà”, apunta. “Aquest és obra de Jacint Cadevall, que ens va deixar. Ell fa pessebres molt oberts, amb places i cases bastant vistoses”. En Lluís s’atura també una estona al davant de l’obra de Jordi Pi, un dels pares de l’Agrupació de Pessebristes de Terrassa. “Ell era farmacèutic i es dedicava a fer pessebres rere la botiga”, recorda.
Figuretes a l’exposició del Sant Esperit | Uma Jareño
Els fills avaluen l’obra oficial
Cap al final de l’exposició, trobem el pessebre oficial, el més gran de la mostra, obra de Ricard Verdaguer i Jordi Rodó. Casualment, topem amb els seus respectius fills, l’Anna i el Jordi, que han vingut a “criticar” entre bromes l’obra dels seus pares. En realitat, es mostren bastant satisfets: “És dels meus preferits, i si no fos dels nostres pares també ho seria!”, confessa l’Anna. “De tots els pessebres que han fet, aquest és dels més bons”, afegeix el Jordi.
En preguntar-los pel procés de creació, no dubten a remarcar que el menjar en companyia és un bon motor pels seus respectius pares: “Sobretot, sopen. Cada dimecres. I ja els últims tres mesos de l’any es posen a fer el pessebre”, diu rient l’Anna. Potser aquest és el secret, treballar a gust. Sense dubte, Verdaguer i Rodó són prolífics. Així ho corroboren els respectius fills: “A casa meva hi ha 25 pessebres. El meu pare fa l’oficial i també els seus propis”, diu l’Anna Verdaguer. “El meu pare en té més de deu i estan tots en una habitació, enganxats al corrent per encendre’ls”, exclama en Jordi Rodó júnior. Tot i mirar l’afició dels pares amb humor, diuen haver guanyat de petits tots els concursos de pessebres infantils i no descarten seguir la tradició dels pares en el futur.
