Salvador Cardús i Ros
La pregunta és aquesta: quanta vida cultural necessita Terrassa? Quanta n’és capaç de practicar? I quanta en pot pagar? Hi falta encara una pregunta més difícil: de quin tipus i qualitat de cultura estaríem parlant?
M’he fet totes aquestes preguntes arran de la publicació aquest dijous passat al Diari de Terrassa d’un interessant reportatge sobre un projecte molt suggeridor del possible ús del Vapor Ros elaborat per l’arquitecta Martina Fabré. Es tracta d’un projecte acadèmic ple de bones propostes per a un espai mig ocult al rovell de l’ou de la ciutat i que fins fa poc no ha estat a disposició de l’Ajuntament. Ara se n’haurà de decidir la rehabilitació i els usos.
Tanmateix, les meves preguntes no són sobre el projecte, per al qual no tinc cap expertesa per discutir-lo, sinó sobre el fet que es proposi de convertir el Vapor Ros en un “laboratori o factoria cultural”, una FAB-LAB en diuen, en què s’instal·larien espais per a museus, exposicions, tallers col·lectius de creació, sales de conferències… a part, és clar, dels habituals bars i restaurants. No: les meves preguntes són unes altres. Per exemple: Terrassa té la vida cultural que necessita, o té uns dèficits i unes demandes clares que cal i pot atendre?
Les previsions sobre necessitats escolars o sanitàries —tot i les habituals incerteses demogràfiques— són relativament fàcils de fer. També les d’habitatges, per exemple. Però, i les culturals? Hi ha molta demanda cultural, o en aquest terreny els serveis han de ser il·limitats per definició? Aquesta nova oferta competiria i n’empobriria d’altres que ja tenim? Tota la cultura s’ha de finançar públicament? En el camp de la cultura, només ha de manar l’oferta ni que llavors no se n’utilitzin els serveis, no se’n compleixin les expectatives o se’n corrompi l’ús? Podem determinar, ara mateix, en què és deficitària Terrassa —des del punt tant de la demanda com de l’oferta cultural—, i què li caldria tenir d’aquí a deu, vint o cinquanta anys? Qui ens podria servir de referència, un país nòrdic, un d’anglosaxó o centreeuropeu? Sabadell?
I, estretament lligat a aquestes preguntes, hi ha el clàssic “què costaria” no ja la rehabilitació, sinó el manteniment de les instal·lacions i d’unes activitats que, si no hi ha alguna gran empresa o fundació privada disposada a finançar-les, s’haurà de fer amb diners públics. Dit d’una manera més crua: el projecte definitiu, quan es faci, ens ha de dir què costarà de més en impostos anuals al ciutadà per garantir-ne l’existència. Per això, potser seria raonable pensar un projecte que a més de generar despeses també proposés algun tipus d’activitat productiva —si cal, privada— que proporcionés els ingressos per mantenir-lo. I finalment, tal com es fa en algunes ciutats nord-americanes de radical tradició democràtica, es podria sotmetre a consulta popular —la veritable participació—, per saber quina seria la disposició a pagar més impostos per mantenir aquesta factoria cultural.
Tots solem partir del supòsit d’una necessitat il·limitada de cultura que, per a alguns —jo no ho veig així— ho resoldria tot, de la manca de civisme passant pel compromís solidari i fins a frenar els partits populistes. Però la qüestió és que cal tocar de peus a terra i establir prioritats. L’administració no és la bota de sant Ferriol —per cert, un capità de lladres—, “de la que en raja tant com se’n vol”. Per rajar, se n’hi ha de posar. I per posar-n’hi, se n’ha de tenir.
