El derbi torna a la Nova Creu Alta 14 anys després. L’últim, que s’ha disputat, concretament el 24 de gener del 2010, tenia una circumstància curiosa i poc habitual: a les banquetes s’asseien un sabadellenc, David Almazán, Pirri, i un egarenc, Miquel Olmo. Aquest últim es convertiria, tres anys després, en el primer entrenador del Centre d’Esports a la Segona Divisió “A”, fregant la disputa del “play-off” d’ascens a Primera Divisió.
Com recordes el derbi de fa 14 anys? Eren moments difícils pel Terrassa, oi? Em va tocar viure, com a entrenador i director esportiu, una de les etapes més complicades de la seva història recent del club. I com a terrassenc i exjugador del futbol base encara et dol més. Hi havia un buit de poder absolut al club i la situació econòmica era caòtica. Els jugadors feia mesos que no cobraven, van tancar-se als vestidors… Fins i tot els jugadors estrangers es reunien a casa d’un d’ells per sopar arròs perquè no tenien diners per menjar. Un grup de persones, gran part de la ciutat, vam decidir tirar endavant de la millor manera possible.
Aquell dia, el Terrassa va presentar-se a la Nova Creu Alta gairebé amb juvenils. Era el mes de gener i en el mercat d’hivern s’havia produït una desbandada total de l’anterior plantilla. Recordo que em vaig reunir amb el meu “staff”, en el qual hi havia l’amic Celes, que ens va deixar durant la pandèmia, o Siscu Priego –també exjugador de Terrassa i Sabadell– i els vaig dir: “Contra el Sabadell jugaran nanos que després d’aquesta temporada no en sabrem res més d’ells perquè no tenen nivell suficient”. Aquesta era la crua realitat. La majoria va fer el salt del juvenil de la Unió FC Jabac i Terrassa en aquella època. Un dels pocs coneguts de la plantilla que quedava era Óscar Sierra o el porter Miguel Ángel.
Malgrat tot, van oferir una digna rèplica i fins i tot l’afició arlequinada va marxar decebuda amb el seu equip. Sí, vam perdre només per 2-0, però penso, sincerament, que els jugadors del Sabadell, que eren insultantment superiors, no van voler fer sang amb la nostra situació. El resultat hauria pogut ser d’escàndol. En qualsevol altra circumstància, en un derbi de tu a tu, segur que vas a mort i vols golejar al rival. Allò no va ser un derbi normal.
En aquell moment, poc et podies pensar que acabaries dirigint el Sabadell al futbol professional. El dia del derbi no m’ho podia imaginar, és cert, però no pel fet de ser terrassenc. Aquest sentiment mai l’he sentit. De fet, ho diré sempre: el Centre d’Esports me l’estimo moltíssim perquè enlloc m’han tractat tan bé com aquí, sobretot l’afició i l’entorn.
Arribes en la temporada 2012-2013 com a segon de Salamero i et converteixes en el seu relleu després de la destitució. Com ho vas viure? D’entrada, vull dir que Salamero és una de les persones més brillants que m’he trobat en el món del futbol. Ell va patir una situació personal molt difícil que el va afectar i els resultats no acompanyaven. Si no fos per ell, mai no hauria entrenat el Sabadell. De fet, quan és destituït, jo tenia decidit marxar, però ens va reunir per demanar-nos, a tot l’”staff”, que continuéssim al club perquè teníem uns contractes i unes famílies. Una gran lliçó.
De totes maneres, el club parla d’un entrenador interí. Contra Mirandés i Barça “B” va ser el teu examen més difícil? Com a anècdota, recordo que en la roda de premsa que va fer el portaveu del club, el vicepresident Ignasi Lúquez, va repetir fins a 20 vegades la paraula interí. Li vaig comentar que ho tenia assumit, però potser no calia dir-ho tantes vegades. El jugador percep que allò és transitori i pot perjudicar. Guanyem el Mirandés, perdem al Mini donant una bona imatge i continuo. Dels cinc primers partits, en guanyem quatre.
Potser no t’esperaves la destitució de la següent temporada, tan aviat. Penso que m’havia guanyat un crèdit, però el director esportiu, José Antonio Gordillo, no ho va veure igual. Havíem perdut jugadors claus com Aníbal (Cruz Azul) o els lesionats Longás o Juanjo i li va molestar que digués obertament que teníem el segon pressupost més baix de la categoria. Ell volia il·lusionar a l’afició, però la realitat era ben diferent.
