Joan Roma i Cunill
Per qüestions de vida, estudis i treball, em considero mig suís, després d’una llarga estada a la capital (Berna) amb nombrosos contactes amb personalitats del país, entre les quals, la primera presidenta.
I per continuats viatges que han refermat la meva admiració i sintonia amb “l’esperit suís” de treball i gestió.
Per als qui no n’estiguin al cas, Suïssa era un país ben pobre fa cent anys, i per causes diverses va anar avançant fins a situar-se com un dels països més pròspers del món, amb un PIB (2023) de 92.050 euros, que el col·loca en el cinquè lloc sobre 196 països avaluats. El país es troba dintre dels deu destins més visitats en l’àmbit d’Europa. El turisme dona feina a 240.000 persones i representa el tercer sector més important de l’economia, després de la indústria de maquinària i la de serveis financers (banca). En els darrers anys, el sector del turisme s’ha proposat esdevenir una referència en l’àmbit mundial en tant que turisme sostenible.
Faig aquesta introducció per deixar clar que si un país té potencialitats clares en un sector determinat, el que cal és explotar-les, al mateix temps que preservar-les per garantir un adequat equilibri per assegurar el seu futur. És el cas de Suïssa, però, també podria parlar d’altres llocs propers o anar cap als nòrdics, on seria impensable atacar o menystenir un sector que dona riquesa i treball al llarg de tot l’any des de fa decennis.
Si ens situem aquí, a casa nostra, és evident que tenim un munt d’espais atractius, en molts casos similars als que podem veure a Suïssa, i seria il·lògic no explotar-los per beneficar la gent del mateix territori. És cert que en molts casos s’ha crescut amb insuficient planificació i programació per preservar alguns espais especials i no pensar o no invertir a evitar conseqüències no desitjades. Una d’evident i general és l’expulsió o substitució de gent del país per nouvinguts, normalment de segona residència.
Però aquesta manca de planificació i gestió del territori no es pot imputar al turisme, en general, sinó als polítics i gestors que no han estat prou atents als factors negatius que tota activitat té si no es corregeix en el moment oportú. Ha estat culpa d’ajuntaments i del mateix Govern de la Generalitat, però també dels promotors turístics, de no haver constituït consorcis o altres fórmules de cooperació per garantir habitatge públic de lloguer a preus assequibles.
El turisme és una gran font de riquesa, que, ben gestionat, dona feina tot l’any en les seves múltiples facetes. Si algú ho dubta, que vagi a qualsevol època de l’any al meu país de referència i veurà com allà on es fa muntanyisme, escalada, ràfting, visites natura, etc., a l’hivern es continua amb tota mena d’esports de neu.
Ara bé, queda clar que tenim desequilibris que cal corregir, després d’anys de no fer-hi front. I el més rellevant és la de l’habitatge. Donant voltes per tot aquest immens territori, he pogut observar centenars de cases i edificis tancats i abandonats. Tots han de ser objecte de compra pública per destinar a lloguer assequible. I els enormes ingressos que proporciona el turisme han de ser canalitzats en part cap a aquest sector, afegits als procedents de les administracions dites superiors, però no ataquem un sector que suposa una de les nostres grans fonts de riquesa.
