Txetxu Sanz
Quan llegeixo un article que qüestiona, encara que sigui lleument, la participació ciutadana, sempre m’interessa conèixer la persona que l’escriu per si em dona pistes sobre com pensa o quins interessos defensa i, sobretot, aclarir què és el que qüestiona i no deixar-me portar per la primera lectura.
Recentment, s’ha publicat un article que sembla qüestionar la legitimitat d’associacions i plataformes que ens proposen reivindicacions, sens dubte, la gran majoria fonamentades, independentment que es comparteixin totalment o parcialment.
I la primera apreciació, necessària, és afirmar que com que es tracta d’opinions col·lectives ja no són individuals.
Podem qüestionar els veïns d’Arquimedes o Galileu per reclamar la reducció del nombre de vehicles que passen cada dia per aquests carrers perquè en són afectats directes?
A més, en aquest cas cal ressaltar que els afectats fa temps que treballen amb l’ajuntament i la seva mobilització actual es deu, ni més ni menys, als incompliments d’aquest consistori.
Els veïns de Sant Llorenç tenen legitimitat per reclamar la no instal·lació d’una benzinera a escassos metres de les seves finestres?
La tenen els veïns que reclamen un semàfor a l’avinguda de Josep Tarradellas on va morir atropellat un noi aquest any? La tenen els propietaris d’empreses representats a Cecot o una altra organització? Legitimitat, tota.
Hem de qüestionar la legitimitat dels partits polítics per obtenir un nombre de representants al consistori en funció del percentatge de vots emesos i no pel cens total? O hem de qüestionar les seves decisions si no estaven recollides als seus programes electorals?
Jo no gosaria qüestionar la legitimitat de ningú, però sí els mecanismes de recepció de totes aquestes veus. Són grups de pressió que són consubstancials a la societat i a la ciutat. Siguin associacions o plataformes, les seves veus són necessàries per millorar la ciutat, però, i aquí és on tenim un problema, les decisions correspon prendre-les a l’equip de govern després d’escoltar tothom. En democràcia, el diàleg i el debat social són fonamentals per assolir millores i fer més eficaces les decisions polítiques.
No pot ser que aquest govern escolti només els seus tècnics, les associacions de comerciants o només un grup de veïns. No és possible que prengui una decisió i, al més pur estil Marx (Groucho), la canviï demà perquè en té més.
I això ens torna al concepte de la participació més enllà del moment de les eleccions, ens porta a perdre la por a les consultes referendàries sobre qüestions no plantejades als programes. La participació, a la nostra societat actual, no es pot limitar exclusivament a cada quatre anys. Tampoc que es canalitzin les preocupacions ciutadanes pels mètodes tradicionals, tot canvia, menys com respondre les queixes de la ciutadania.
Entenc que l’article no pretén qüestionar el model representatiu dels partits polítics ni la participació ciutadana, però lamento que no proposi sistemes de gestió del conflicte.
Lamento les lectures petites d’aquells que deuen i poden aportar molt a la nostra ciutat, però sobretot perquè obren un debat i guarden la roba.
En democràcia, cal tenir la mirada llarga, però els braços petits per poder treballar allò que es dona sota la nostra finestra.
A Terrassa la propagació de conflictes no és un problema sistèmic, sinó conseqüència de la manca de lideratge, manca de valentia i decisió política.
