Joan Carles Folia
Fa uns quants dies que estem sentint a tots els mitjans de comunicació la batussa política que existeix entre aquesta gentussa que han fet de la seva fatxenderia un mode de vida.
Uns polítics llançant merda vers els altres i viceversa. Som plenament conscients que aquest tipus de catàstrofes naturals són de difícil previsió i també de difícil control i nul·la evitació, però també sabem que la feina ben feta acostuma a portar bons resultats. Estic plenament convençut que en una situació com la que es va viure la tarda del 29 d’octubre a les comarques de la Foia de Buñol i la Plana d’Utiel-Requena, si les coses s’haguessin fet amb la dedicació i professionalitat necessària, la xifra de 221 morts i 7 desapareguts seria considerablement molt més baixa.
Estic gairebé convençut que un fenomen com el que va succeir en aquesta zona entre les 16 i les 20 hores d’aquell fatídic dia havia de posar en perill algunes vides i segurament alguna persona hauria patit una conseqüència fins i tot mortal, però de la mateixa manera que dic això també estic del tot convençut que una bona gestió de la comunicació en el moment adequat hauria salvat moltes, moltíssimes vides. Diria que la culpa d’unes xifres tan escandaloses només té una direcció que va en la cerca dels responsables polítics.
Seria una mica igual qui té més culpa que els altres, la qüestió és que massa gent ha mort per la irresponsabilitat, incapacitat i desvergonyiment dels que haurien d’haver vetllat per salvar la gent.
Ara la pregunta seria: algú de vosaltres seria capaç de continuar amb les seves vides suportant sota la seva consciència la mort d’una sola persona? Saber-nos responsables o corresponsables d’una cosa així ens deixaria estabornits i segurament es faria retirar-nos a una cabana molt allunyada de la civilització. Els polítics són diferents perquè són capaços d’impermeabilitzar el seu cor i per tal de mantenir el sou i la cadira, 221, 2.221 i tots els que facin falta són clarament assumibles. No tenen cap mena de vergonya de sortir davant de la població i aixecar el cap per continuar mantenint els seus privilegis, amb tota la seva barra. A Suècia, els seus polítics estan obligats a tenir una dedicació laboral. Poden fer política, formar part del congrés, però a més han de ser productius per al país. Igual que els nostres que molts no saben fer res més que escalfar els seus seients, jugant al “Candy Crush” o senzillament fer la becaina. Del cementeri d’elefants que suposa la cambra alta del senat prefereixo no fer cap comentari, no cal perdre el temps.
Parlar de dignitat en política és quelcom estèril, no saben el que és, tot i que per definició estem parlant d’un dret innat de les persones a ser tractades amb respecte, de manera justa i a ser reconeguda la seva vàlua en tant que humans. Ser digne és una virtut que s’adquireix en practicar-la i es perd si no es practica (Aristòtil) i aquesta última afirmació del filòsof grec és ben certa perquè els nostres representants polítics s’han oblidat de practicar-la en moltes ocasions, l’última ha suposat la pèrdua de 221 vides humanes que qualsevol persona portaria com una llosa de pes a la consciència, qualsevol persona que no es dediqui a la política. Per acabar, voldria des de la decepció que suposa veure uns personatges fent el ridícul i intentant defensar els seus interessos per sobre de les víctimes alçar la veu i dir de manera clara que el que ha passat a València té uns responsables directes, que més enllà de les acusacions i càrrecs judicials al damunt dels quals haurien d’haver actuat de manera diligent estarà sempre la pena dels que sense acceptar-ho públicament se saben responsables directes de la mort de 221 persones i de 7 desaparicions.
Poden explicar-ho a qui vulguin, però si volen recuperar la dignitat, que alcin la mirada i els expliquin als familiars de les víctimes o als seus propis fills allò de què són responsables.
