Salvador Cardús i Ros
Aquests darrers dies s’han multiplicat les protestes veïnals. Unes protestes que obliguen a reflexionar sobre la seva legitimitat, les formes, i l’abast i els límits de la participació ciutadana en la gestió d’una ciutat.
D’una banda, hem tingut les protestes recurrents dels veïns d’Arquimedes i Galileu. I ara, s’hi sumen els de Faraday. Els primers, a punt d’acabar la paciència per l’excés de trànsit dels darrers anys, els segons, de manera preventiva per segons com es resolgui el problema dels primers. D’altra banda, hi ha veïns —molts? Pocs?— de Sant Llorenç i Can Petit en contra d’una nova benzinera. Són protestes per esgotament, preventives o per haver agafat per sorpresa els veïns, i que pressionen el govern municipal a favor d’uns interessos que, poc o molt legítims, són particulars davant dels interessos generals de la ciutat. I quan hi ha problemes irresolubles al gust de tothom —com els de la mobilitat—, l’únic que es pot fer és repartir-los entre tots, de la manera més equilibrada possible.
És obvi que per governar no n’hi ha prou per guanyar democràticament unes eleccions. El poder polític confronta amb tot d’altres poders que, encara que no tinguin un aval democràtic, també són legítims. Així, hi ha els interessos de determinades minories, també s’ha de dir, sovint amb una capacitat de pressió molt per damunt de la seva rellevància social. Hi ha interessos econòmics que tenen uns drets que han de ser atesos si s’ajusten a les normes establertes. Hi ha reivindicacions en defensa de causes justes que és raonable d’atendre encara que no tinguin un reconeixement jurídic que les avali… I governar, més enllà de complir les promeses fetes en campanya, també vol dir escoltar, negociar i atendre o resistir les pressions d’aquests poders que, per més complicació, solen entrar en conflicte entre ells.
Però si totes les expressions d’aquests altres poders, en principi, són respectables i han de ser escoltades, també és esperable que se’n coneguin les raons i se sàpiga l’abast de la seva legitimitat. Per dir-ho clar: quan hi ha uns veïns que protesten, qui representen realment? Sovint, la informació que en tenim no va més enllà de dir que “els veïns” exigeixen tal o tal altra cosa. Però quins veïns? Quants veïns? Qui hi ha “darrere” d’aquests veïns? Qui té interès a mobilitzar aquests veïns? I el mateix si es tracta d’una organització que representa una minoria. Quants en són? Quin suport social té la seva reivindicació? Quina és la força argumental de la seva exigència? O, encara, si del que es tracta no és d’un interès diguem-ne reivindicatiu sinó econòmic —tot i que generalment van junts—, quines són les conseqüències d’atendre’l o de denegar-lo en termes d’interès general i consistent amb la majoria democràtica que governa?
Governar no és tan sols executar el projecte que ha guanyat unes eleccions, i menys si es necessita comptar amb el suport d’altres forces polítiques. Governar és també —potser sobretot— fer d’àrbitre de tots aquests altres poders, cadascun amb la seva legitimitat —pel suport social que pugui tenir, per la fortalesa dels seus arguments, per l’aportació que faci al conjunt de la societat…—, i sotmetre’ls a l’interès general de la ciutat.
Per tant, si bé és un bon senyal que individus particulars o grups de ciutadans s’organitzin per contribuir a la vida local en funció dels seus principis i interessos, també ho és que no han de perdre de vista que els seus principis i interessos han de conviure amb d’altres que hi poden discrepar. I, sobretot, cal que qui ha de fer d’àrbitre sàpiga valorar-ne la legitimitat i gestionar-los sempre en funció de l’interès general.
