Pere Simó Domènech, director de l’oficina de Renta 4
La situació a Europa comença a ser preocupant, malgrat que els inversors han estat fent que els mercats europeus seguissin el rastre de les pujades dels mercats americans, sense prendre en consideració els efectes negatius de les noves polítiques anunciades pel nou president dels EUA.
De fet, Alemanya, part indispensable de la Unió Europea, està sofrint una forta crisi provocada pels seus increments de costos de producció, especialment en la seva gran indústria productiva (automobilística, química, metal·lúrgica i altres). Des de fa uns anys, Alemanya ha començat a aplicar les polítiques verdes i menys contaminants, alhora que s’havia assegurat en l’era Merkel un subministrament d’energia de baix cost amb el gas rus, que a hores d’ara és molt més car de l’esperat i que ha resultat totalment necessari perquè les energies alternatives verdes eòlica i fotoelèctrica són intermitents. A més, la negativa a l’ús d’energies més barates com la nuclear i el retard en la implantació de l’hidrogen, està portant a l’encariment de la producció alemanya, fent que no siguin competitius enfront de les produccions en països on no s’apliquen encara aquestes mesures de sostenibilitat.
La inestabilitat política per no tenir un govern fort i els aranzels que poden caure a Europa per exportar al seu company de viatge fins ara, els EUA, pot acabar d’ensorrar l’economia Alemanya i de rebot de tot Europa. Aquest fet encara és més preocupant i evident quan veiem l’enorme complexitat a Europa a l’hora de prendre decisions de manera cohesionada, on s’estan prioritzant les lluites polítiques internes versus l’interès general. A la República Federal, el conseller Scholz ha convocat eleccions pel pròxim 23 de febrer i els empresaris alemanys ja estan migrant part de la seva producció fora del seu país, inclús molta part a països com els EUA o la Xina, on els garanteixen aquesta esperada millora de costos de forma més estable. Això mateix acompanya tota la Unió Europea, especialment els països més industrialitzats i, per tant, països com Espanya, on la indústria no suposa més que un 14% del PIB, creixen diferencialment més que els més industrialitzats, quan històricament han estat les verdaderes locomotores d’Europa.
